Quan un líder amenaça de destruir ponts, vies fèrries i centrals elèctriques per forçar concessions polítiques, ja no parla només de guerra. Parla de convertir la vida quotidiana de milions de civils en arma de pressió.
Bombardejar un país fins a deixar-lo immòbil
Trump ho ha dit de manera pública i repetida: si l’Iran no reobre l’estret d’Hormuz, els Estats Units podrien destruir ponts i centrals elèctriques. I el més inquietant és que la lògica d’aquella amenaça ja no es queda només en les paraules. AP i Reuters informen que els atacs ja han afectat infraestructura de transport i energia, incloent ponts, estacions ferroviàries i línies de transmissió elèctrica. És a dir, la idea de colpejar la columna vertebral civil del país ja ha entrat en el terreny dels fets.
Aquí cal ser clar. Una cosa és atacar un pont concret perquè hi passen tropes, míssils o reforços en aquell moment. Això, en determinades circumstàncies, pot ser un objectiu militar. Una altra de molt diferent és anunciar que es vol rebentar la infraestructura d’un país per fer-lo cedir políticament. Això no és precisió militar. Això és castigar la població per doblar la voluntat del govern. I això xoca frontalment amb el dret internacional humanitari.
Quan l’objectiu deixa de ser militar
La Creu Roja Internacional ho diu sense embuts: la infraestructura que presta serveis essencials als civils és, en principi, infraestructura civil i està protegida. Només pot ser atacada si fa una contribució efectiva a l’acció militar i si la seva destrucció ofereix un avantatge militar definit. A més, la ICRC subratlla una idea clau: no es pot considerar legítim atacar tota una xarxa elèctrica o energètica d’un país de manera general, ni es pot fer si l’únic propòsit és degradar l’economia, influir la població o forçar l’adversari a negociar. Dit pel seu nom: si es bombardegen ponts i centrals per arrencar concessions polítiques, això apunta directament a un possible crim de guerra.
El cas de les centrals elèctriques és encara més brut. Apagar un país no és només deixar-lo sense llum. És deixar-lo sense aigua bombejada, sense sanejament, sense cadena de fred per als aliments i medicaments, i amb hospitals funcionant a mig gas o al límit. La mateixa ICRC ha advertit aquest març que la guerra contra la infraestructura essencial és guerra contra els civils, i que els atacs deliberats contra aquests serveis poden constituir crims de guerra.
Crim de guerra, i potser alguna cosa més
Jurídicament, la qualificació més directa aquí és crim de guerra. Per parlar de crim contra la humanitat caldria anar un pas més enllà i provar que existeix una campanya àmplia o sistemàtica dirigida contra la població civil. L’Estatut de Roma defineix els crims contra la humanitat justament així: actes comesos com a part d’un atac generalitzat o sistemàtic contra civils. Per tant, volar centrals no és automàticament aquest delicte, però si la destrucció massiva de la xarxa elèctrica es converteix en una política sostinguda per deixar mig país sense serveis bàsics, el terreny penal es fa molt més greu.
Els militars dels Estats Units poden ser perseguits? I es poden negar?
Sí, poden acabar perseguits. La responsabilitat penal internacional és individual: pot afectar qui dissenya l’operació, qui dona l’ordre i qui la compleix. A més, l’Estatut de Roma preveu la responsabilitat de comandament. El problema per a la Cort Penal Internacional és de jurisdicció: la Cort actua sobretot quan els crims s’han comès al territori d’un Estat part, per un nacional d’un Estat part o en un Estat que n’hagi acceptat la jurisdicció. I aquí la via és complicada perquè l’Iran es presenta a l’Assemblea com a signatari i observador, no com a Estat part, mentre que els Estats Units tampoc no formen part del sistema. Això dificulta la via de la CPI, però no converteix ningú en intocable.
Pel que fa a l’obediència, el Codi Uniforme de Justícia Militar dels EUA castiga la desobediència d’ordres lícites. No diu “qualsevol ordre”; diu “lawful order”. I la doctrina militar nord-americana recull expressament que els soldats han de rebutjar i reportar ordres il·legals, immorals o contràries a l’ètica. A més, l’Estatut de Roma deixa clar que l’excusa d’“obeïa ordres” té un recorregut molt limitat, i que les ordres de cometre crims contra la humanitat són manifestament il·legals.
La factura no la paga el règim
El gran frau moral d’aquest discurs és sempre el mateix. Diuen que volen protegir la població, però la població és la primera que rep. No és l’elit del règim qui es queda sense aigua corrent. No és la propaganda oficial qui es queda atrapada en un tren aturat. No és el poder qui veu un hospital penjant d’un generador. Quan es converteixen ponts, xarxes elèctriques i serveis essencials en objectius de pressió, el que es fa no és salvar civils. El que es fa és utilitzar-los com a ostatges de guerra.
Conclusió
Per a un militar nord-americà, avui és més fàcil acabar castigat per negar-se a complir una ordre manifestament il·legal que no pas per obeir-la, deixar mig país sense llum i aigua, i esperar que algun dia un tribunal internacional li demani comptes.
Deixa un comentari