Fa anys que es repeteix la mateixa cantarella: que els joves no s’emancipen perquè viuen massa còmodes a casa dels pares, perquè no volen renunciar a res o perquè s’han tornat tous. És una mentida útil. Serveix per culpar la víctima i tapar el fracàs real: els números no surten. El problema no és una generació consentida. El problema és un país on treballar no garanteix poder començar una vida pròpia.
Les dades són bastant demolidores. A Catalunya, el salari brut anual mitjà dels menors de 25 anys era de 15.639 euros el 2023, i el dels joves de 25 a 34 anys, de 25.879 euros. Mentrestant, el preu mitjà dels nous contractes de lloguer a Catalunya arribava als 876,83 euros al mes el tercer trimestre del 2025, i a Barcelona ciutat superava els 1.153 euros. Dit clar: amb aquests sous i aquests lloguers, no hi ha “comoditat juvenil”. Hi ha simple matemàtica. I la matemàtica diu que independitzar-se s’ha convertit en un luxe.
A sobre, el mercat laboral tampoc ajuda. La taxa mitjana d’atur dels menors de 25 anys a Catalunya va ser del 19,1% el 2025. És veritat que no tots els joves tenen contractes temporals, i de fet el pes dels indefinits ha crescut. Però això no arregla el nucli del problema: pots tenir feina i continuar sense poder pagar un pis. El relat oficial diu que la feina dignifica. La realitat diu que, per a molts joves, la feina només serveix per continuar sent pobre amb nòmina.
Per això el discurs contra els joves és tan cínic. Se’ls demana que estudiïn, treballin, siguin responsables, estalviïn i facin projecte de vida. Però després se’ls ofereix un mercat on el lloguer es cruspeix mitja nòmina, on comprar és un somni llunyà i on qualsevol imprevist et rebenta el pressupost. Després encara hi ha qui s’estranya que retardin parella, fills o emancipació. No és mandra. És supervivència.
La prova més bèstia és que el problema no és una percepció, sinó una tendència estructural. Segons el Consell de la Joventut d’Espanya, la taxa d’emancipació juvenil a Espanya va caure fins al 14,8% el primer semestre del 2024, el pitjor registre des del 2006. El mateix informe explicava que, per llogar en solitari, una persona jove havia de destinar més del 100% del seu salari net. No és que els joves no vulguin marxar de casa. És que el sistema els diu a la cara que, si marxen, s’arrisquen a ofegar-se.
I aquí arriba la pregunta incòmoda: cal donar més ajudes als joves per emancipar-se? Sí, però no n’hi ha prou amb quatre subvencions cosmètiques per maquillar el desastre. Si no baixen els preus de l’habitatge, si els salaris continuen anant per darrere i si l’emancipació depèn de tenir pares amb recursos, el que tenim no és un problema juvenil. És un model social podrit.
Frase per començar debat:
Cal donar més ajudes als joves per emancipar-se, o el que cal és admetre que el mercat de l’habitatge i els salaris ja han expulsat una generació sencera?
CTA:
Comparteix perquè tothom ho sàpiga. Cal obrir els ulls: els joves no es queden a casa per comoditat, sinó perquè el país els està cobrant massa car el dret de començar a viure
Deixa un comentari