Espanya creix. El PIB puja, l’ocupació aguanta i des de fora es ven la imatge d’una economia robusta. Però cal dir la veritat sencera: una part molt important d’aquest creixement no surt d’un gran salt de productivitat ni d’una modernització profunda del model, sinó de l’entrada de població immigrant i de la seva incorporació massiva a feines dures, mal pagades i de poc valor afegit. El Banco de España estima que, entre 2022 i 2024, la població estrangera va aportar directament entre 0,4 i 0,7 punts percentuals anuals al creixement del PIB per càpita, i l’FMI assenyala que la immigració va explicar al voltant del 75% de l’augment agregat de l’ocupació en aquell període. L’INE, a més, és explícit: el creixement recent de la població espanyola es deu a l’augment de persones nascudes a l’estranger, que ja superen els 10 milions.
Això encaixa perfectament amb l’estructura real de l’economia espanyola. El turisme, per exemple, va representar el 12,6% del PIB i el 12,3% de l’ocupació el 2024, i el 2025 va tornar a batre rècords amb 96,8 milions de turistes internacionals i 134.712 milions d’euros de despesa. Per mantenir aquest volum cal una quantitat enorme de mà d’obra en hostaleria, comerç, neteja, repartiment, construcció i serveis auxiliars. I és just aquí on es concentra bona part del treball migrant: els afiliats estrangers ja són el 29,1% de l’hostaleria, el 26,9% de l’agricultura i el 24,3% de la construcció. El mateix Ministeri d’Inclusió reconeix salaris més baixos, més temporalitat i una sinistralitat laboral un 20,3% superior entre els treballadors estrangers, mentre que l’OCDE els situa de manera desproporcionada en sectors de baixa productivitat i baixa remuneració.
Aquest és el veritable motor del suposat miracle: no una economia més sofisticada, sinó una economia que creix afegint més gent a sectors que necessiten moltes mans i paguen poc. L’empresari hi surt guanyant. Té treballadors disponibles, conté salaris i manté marges. El país, en canvi, no resol el seu problema de fons: continua depenent de feines de baixa qualitat, d’activitats intensives en mà d’obra i d’un model que competeix més per costos que per valor. És un creixement quantitatiu, no qualitatiu. I això, a la llarga, desgasta salaris, productivitat i cohesió social.
A més, aquest model no només explota el treballador migrant; també externalitza una part dels seus costos. Quan la població creix ràpidament i l’habitatge no acompanya, els preus pugen. L’FMI ja adverteix que la combinació de creixement demogràfic, immigració neta i oferta rígida ha empès el preu de l’habitatge a taxes de dos dígits. El Banco de España hi afegeix que hi ha una correlació clara entre augment de població i pujada de compra i lloguer, que el dèficit de vivenda és més intens on coincideixen creixement poblacional i activitat turística, i que Espanya està per sobre de les grans economies europees en esforç de lloguer. En paral·lel, l’escola pública també suporta més pressió: el curs 2024/25 hi havia 1.125.860 alumnes estrangers, el 12,9% del total, i a Catalunya ja eren el 16,5%.
Ara bé, aquí convé no fer trampa. No és honest dir que els immigrants “aporten molt poc” en conjunt: l’AIReF sosté que la seva aportació fiscal és clarament positiva en edat de treballar. El problema real no és que el migrant sigui un paràsit del sistema, sinó exactament el contrari: que el sistema l’utilitza com a peça barata per alimentar sectors rendibles per a uns quants i socialment costosos per al conjunt. El resultat és conegut: quatre empresaris acumulen beneficis mentre l’Estat ha de córrer darrere dels efectes del model —habitatge inaccessible, serveis tensats i salaris que no pugen prou. Això no és prosperitat sana. Això és un negoci privat sostingut sobre un país cada vegada més car, més saturat i més fràgil.
Deixa un comentari