Mali no viu només una crisi interna. És un dels epicentres d’una guerra regional on es barregen rebel·lions tuaregs, jihadisme, col·lapse estatal i competició entre potències.
Mali fa més d’una dècada que està atrapat en una guerra que no s’ha sabut tancar. El problema va esclatar amb força el 2012, quan una rebel·lió tuareg al nord, combinada amb l’avanç de grups jihadistes, va trencar l’autoritat de Bamako sobre una part important del territori. Des d’aleshores, el país ha viscut cops d’estat, retirada francesa, entrada de mercenaris russos i una expansió constant de grups armats.
El govern actual, controlat per una junta militar, prometia recuperar el país amb mà dura i amb el suport de Rússia. Primer va arribar Wagner; després, el dispositiu rus s’ha anat reorganitzant sota l’etiqueta Africa Corps, més directament vinculat a Moscou. Però els últims atacs han deixat una idea brutal: el règim pot controlar la capital, però no controla el ritme de la guerra. Reuters situa Rússia com el gran suport militar de Bamako després de la sortida de les forces occidentals.
Tres enemics, tres guerres superposades
A Mali no hi ha un sol enemic. Hi ha diverses guerres alhora.
D’una banda hi ha els tuaregs independentistes, agrupats ara al voltant del Front d’Alliberament de l’Azawad, o FLA. El seu objectiu és polític i territorial: reclamen l’Azawad, el nord de Mali, com a espai propi. Kidal és el seu símbol històric.
D’altra banda hi ha el JNIM, vinculat a Al-Qaida. Aquest grup no busca només autonomia local, sinó imposar el seu projecte jihadista i erosionar els estats del Sahel. És avui un dels actors jihadistes més importants de Mali i de la regió. Crisis Group descrivia aquest 2026 el JNIM com el principal moviment jihadista del Sahel central, amb capacitat d’expansió més enllà del seu nucli tradicional.
I finalment hi ha l’Estat Islàmic al Sahel, rival del JNIM. No cal confondre’ls: Al-Qaida i Estat Islàmic competeixen entre ells per influència, recursos i legitimitat. Aquesta rivalitat és una de les claus del jihadisme sahelià.
Una ofensiva coordinada, no un cop de sort
Els atacs del 25 d’abril de 2026 no semblen una emboscada improvisada. Van ser una operació coordinada contra múltiples punts del país: Kati, a tocar de Bamako; zones pròximes a l’aeroport de la capital; i ciutats com Gao, Mopti, Sévaré i Kidal. Reuters informa que el JNIM va reivindicar l’operació conjuntament amb el FLA tuareg.
Això és important. Que jihadistes vinculats a Al-Qaida i separatistes tuaregs actuïn junts no vol dir que tinguin el mateix projecte polític. Vol dir que han trobat un enemic comú: la junta de Bamako i els seus aliats russos.
La tàctica és clara: atacar molts punts alhora per obligar l’exèrcit a dispersar-se. Si colpeges Kati, Gao, Mopti i Kidal al mateix temps, el comandament no sap on enviar reforços primer. Si a més ataques prop de l’aeroport, amenaces la logística, les evacuacions, els reforços i la imatge internacional del règim.
L’assassinat de Sadio Camara
El cop més dur ha estat la mort del ministre de Defensa, Sadio Camara. Segons Reuters i AP, Camara va morir durant l’atac contra la seva residència a Kati, prop de la principal base militar del país. Les informacions parlen d’un cotxe bomba suïcida i d’un tiroteig posterior.
Això no és només una baixa important. És un missatge polític: els insurgents han demostrat que podien arribar fins a un dels homes forts de la junta. En una dictadura militar, matar el ministre de Defensa és tocar el centre del poder.
Kati, a més, no és un lloc qualsevol. És una ciutat militar, molt vinculada a la història recent dels cops d’estat a Mali. Atacar Kati és atacar el cor simbòlic del règim.
Armament i tàctiques dels insurgents
Els atacants han fet servir una combinació típica però eficaç del Sahel: vehicles ràpids, armes lleugeres, metralladores, explosius i infiltració.
Els assalts simultanis apunten a l’ús de pick-ups armats —els clàssics “technicals”—, combatents mòbils, fusells d’assalt, metralladores i possiblement RPG o morters en alguns punts. La peça decisiva, però, no és només l’armament. És la coordinació.
Un cotxe bomba contra una residència d’alt valor, atacs contra bases, pressió sobre aeroports i entrada en ciutats del nord indiquen preparació prèvia, reconeixement del terreny, comunicacions i cèl·lules locals. No és una banda desorganitzada disparant al desert. És una estructura capaç de sincronitzar fronts diferents.
A Kidal, la lògica sembla encara més greu: no només atacar, sinó prendre o disputar territori. AP informa que Kidal, antiga fortalesa rebel recuperada pel govern i els russos el 2023, hauria tornat a caure sota control separatista després d’un acord per la retirada de forces malianes i russes, tot i que la situació continua envoltada de versions contradictòries.
La resposta de Mali i Wagner / Africa Corps
Les forces malianes han reaccionat amb contenció, contraatacs locals i mesures de seguretat a la capital. A Bamako s’ha imposat toc de queda, senyal que el govern temia infiltracions o nous atacs. AP informa d’un toc de queda de tres dies a la capital.
Els russos també haurien participat en la defensa de punts crítics. Reuters recull que combatents russos, la Guàrdia Presidencial i forces malianes haurien evitat la captura del palau presidencial.
Però aquí hi ha el problema de fons: defensar Bamako no és el mateix que controlar Mali. La junta pot resistir a la capital, però si perd Kidal o queda atrapada en una guerra simultània al nord i al centre, el seu relat de “recuperació nacional” queda molt tocat.
Baixes i situació actual
El balanç encara és confús. Les autoritats malianes han reconegut ferits i han parlat d’atacants neutralitzats, mentre fonts vinculades al bàndol rus han difós xifres molt més altes de combatents insurgents morts. Aquestes xifres s’han d’agafar amb prudència: en una guerra així, tots els bàndols inflen les pèrdues enemigues i amaguen les pròpies.
El que sí està confirmat és la mort del ministre de Defensa i que els combats han afectat zones molt sensibles. Reuters descriu Kidal com a situació incerta i apunta que podria haver caigut en mans insurgents o separatistes, mentre l’exèrcit parla de “replegaments tàctics” i operacions en curs.
El balanç real
La capital no ha caigut. El règim no s’ha ensorrat. Però això no converteix l’atac en un fracàs insurgent.
Militarment, els atacants han demostrat capacitat de planificació, mobilitat i infiltració. Políticament, han humiliat la junta matant el ministre de Defensa. Estratègicament, han mostrat que l’aliança amb Rússia no garanteix seguretat.
Mali entra ara en una fase més perillosa: una guerra on el govern conserva el poder central, però els seus enemics poden triar quan i on colpejar. I això, en un país immens, amb fronteres poroses i un estat feble, és una mala notícia no només per Mali, sinó per tot el Sahel.
Deixa un comentari