L’Iran ha anat un pas més enllà en la crisi de l’estret d’Hormuz. Després d’haver restringit el trànsit marítim durant la guerra amb els Estats Units i Israel, Teheran ha plantejat cobrar tarifes a part dels vaixells que hi vulguin passar. Reuters va informar el 19 de març que el Parlament iranià estudiava una llei per imposar taxes i peatges als països que utilitzen l’estret per al transport de mercaderies, energia i aliments. En paral·lel, l’Iran ha anat dibuixant a la pràctica un sistema de tres grups: vaixells “enemics” o vinculats a adversaris, vaixells “no hostils” que poden passar si coordinen el trànsit amb Teheran, i alguns països o operadors afavorits que han obtingut exempcions o pas sense càrrecs, com l’Iraq o empreses vinculades a Malàisia.
Dit clar: l’Iran està intentant convertir Hormuz en una palanca política i econòmica. Però una cosa és tenir la força militar per intimidar el trànsit, i una altra molt diferent tenir dret legal a cobrar per passar.
Aquí entra el dret del mar. La Convenció de l’ONU sobre el Dret del Mar estableix que als estrets utilitzats per a la navegació internacional regeix el dret de pas en trànsit. I, a més, en el mar territorial diu una cosa bastant clara: no es pot cobrar a un vaixell només pel fet de passar; només es poden cobrar càrrecs per serveis específics prestats al vaixell. És a dir, un estat pot regular seguretat, rutes, contaminació o assistència, però no convertir el simple pas per un estret natural en una cabina de peatge.
Per això Hormuz no és comparable a Suez o Panamà. Suez i Panamà són canals artificials: algú els va construir, els manté i els opera. Per això tenen tarifes. Hormuz, en canvi, és un pas natural entre el golf Pèrsic i l’oceà Índic. No és una obra d’enginyeria iraniana. És geografia, no una autopista privada.
L’excepció important és Turquia amb el Bòsfor i els Dardanels. Sí, Turquia cobra. Però no perquè hagi decidit unilateralment posar una barrera a un estret natural, sinó perquè existeix un règim especial: la Convenció de Montreux de 1936. Aquest tractat regula els estrets turcs i permet determinats càrrecs vinculats a serveis com fars, salvament o controls sanitaris. És una excepció històrica i jurídica molt concreta, no la norma general del dret marítim.
L’exemple més fàcil d’entendre és Gibraltar. Seria com si Espanya digués: “a partir d’ara, tot vaixell que vulgui travessar l’estret de Gibraltar haurà de pagar a Madrid”. Jurídicament, això toparia amb la mateixa lògica que protegeix el pas per Hormuz: un estret natural utilitzat per a la navegació internacional no és una caixa registradora estatal.
Per tant, el fons de la qüestió és aquest: l’Iran pot dificultar, intimidar o filtrar el pas perquè té poder militar sobre la zona, però legalment no té una base sòlida per imposar un peatge general pel simple fet de travessar Hormuz. Una cosa és el control de facto. Una altra, el dret. I en aquest cas, no són el mateix.
Deixa un comentari