El problema no és només quant creix l’economia, sinó com creix, què produeix i com es reparteix.
Hi ha una paradoxa que cada cop irrita més gent: l’economia catalana creix, el PIB surt als titulars amb xifres positives, però a moltes llars els costa més que mai arribar a final de mes. I no és una sensació inventada. El 2025, un 47,3% de la població de Catalunya declarava arribar a final de mes amb molta dificultat, dificultat o certa dificultat. Al mateix temps, la taxa de risc de pobresa o exclusió social va pujar fins al 24,8%, i la privació material severa afectava el 8,8% de la població.
Ara bé, també cal dir les coses pel seu nom: no és del tot cert que el PIB català només creixi perquè hi ha més habitants. El 2025, el PIB de Catalunya va créixer un 2,7% en volum, i el PIB real per habitant també va augmentar, un 1,6%. A més, l’Idescat estima que el 2024 la productivitat total dels factors va aportar 1,8 punts del creixement del PIB, mentre que el factor treball en va aportar 1,2. Per tant, sí, hi ha una part del creixement que ve de ser més eficients, no només de ser més. El problema és un altre: el PIB total creix més ràpid que el benestar real de moltes famílies.
El primer gran factor és que Catalunya s’ha fet molt més gran. Hem passat d’uns 6,1 milions d’habitants el 1991 a més de 8,15 milions el segon semestre del 2025. Només el 2024, la població va augmentar en 111.895 persones. Però aquest creixement no va venir dels naixements: el saldo natural va ser negatiu en 13.722 persones, mentre que el saldo migratori va ser positiu en 122.593. Dit clar: sense immigració, Catalunya avui no creixeria; s’estancaria o retrocediria.
I aquí entra la segona idea clau: la immigració no és el problema principal; és el símptoma d’un model demogràfic i econòmic. Catalunya té una fecunditat molt baixa: 1,09 fills per dona el 2024, amb només 53.802 naixements i una taxa bruta de natalitat de 6,67 per mil. Amb aquesta base, el país necessita nova població per sostenir el mercat de treball, la base fiscal i molts sectors econòmics. El debat seriós no és si ve gent. El debat seriós és quin tipus d’economia tenim, quins llocs de treball crea i quina pressió posa sobre salaris, habitatge i serveis públics.
Perquè una cosa és que el país produeixi més, i una altra que això es noti a la butxaca. El PIB no és el sou disponible d’una família. El PIB mesura el valor del que es produeix dins del territori. Però una llar viu de la renda que li entra i del que li costa viure. I aquí és on la realitat pica fort. El 2024, la despesa mitjana de les llars catalanes va ser de 37.409 euros, i la partida més gran va ser habitatge i subministraments, amb 12.733 euros anuals. Mentrestant, els preus de l’habitatge a Catalunya van pujar un 12,9% interanual al quart trimestre del 2025, i els lloguers del 2024 en grans municipis continuaven en nivells molt alts: 1.147 euros mensuals de mitjana a Barcelona, 837 a l’Hospitalet o 795 a Sabadell.
Això ajuda a entendre per què el creixement agregat no es transforma automàticament en alleujament social. Quan entra més gent en una economia amb habitatge tensat, transport saturat i serveis públics sota pressió, el pastís pot créixer però la ració individual no necessàriament millora. I encara menys si una part important del creixement es concentra en sectors que creen molta ocupació, sí, però amb menys valor afegit per treballador que la indústria avançada o els sectors tecnològics.
A Catalunya, els serveis representaven el 2025 uns 230.254 milions d’euros de valor afegit brut, aproximadament el 75,3% del total. També concentraven 2,94 milions d’ocupats a finals del 2025, prop del 75,1% de tota l’ocupació. Dins d’aquest món, el turisme continua tenint molt pes: al quart trimestre del 2025 ocupava 486.200 persones, el 12,4% del total. No és un sector menor ni anecdòtic. És una peça central del model.
El problema és que no tots els sectors aporten el mateix. El 2023, la productivitat aparent per treballador a l’hostaleria era de 30.691 euros. Al conjunt dels serveis era de 47.004. A informació i comunicacions, de 76.372. I al conjunt de la indústria, de 83.213. Això no vol dir que el turisme sigui “dolent” o que l’hostaleria no sigui necessària. Vol dir una cosa més simple: si una economia descansa massa en activitats intensives en mà d’obra i relativament menys productives, necessita molta gent per créixer i reparteix menys marge per sou.
Per això culpar només la immigració és disparar contra l’ombra. La immigració arriba perquè hi ha demanda de treball, perquè la natalitat no reemplaça la població i perquè el model econòmic absorbeix mà d’obra en sectors amplis de serveis. El problema de fons és que Catalunya pot estar creixent de mida més que de força: més habitants, més activitat, més consum, més PIB… però no necessàriament més productivitat alta, més salaris reals o més facilitat per viure dignament.
La conclusió és incòmoda, però bastant clara. Catalunya no s’està empobrint perquè no creixi. Pot empobrir-se relativament perquè creix malament. Si el país afegeix població més ràpid del que construeix habitatge, modernitza l’economia o eleva la productivitat, el PIB pujarà però la sensació social serà d’ofec. I amb raó. Perquè una economia no es mesura només pel que factura. També es mesura per una pregunta molt més brutal: després de pagar el lloguer, la llum, el menjar i el transport, què li queda a la gent?
Deixa un comentari