Per entendre el conflicte actual contra l’Iran no n’hi ha prou amb mirar els míssils, Hormuz o el programa nuclear. Cal tornar a la guerra Iran-Iraq de 1980-1988: allà es va consolidar la rivalitat amb les monarquies del golf, allà la Guàrdia Revolucionària va deixar de ser una milícia del règim per convertir-se en un pilar de l’Estat, i allà Teheran va aprendre que, si vol sobreviure, ha de resistir gairebé sol.
Introducció
La guerra d’avui contra l’Iran no ha sortit del no-res. Té arrels profundes en la gran guerra dels anys vuitanta entre l’Iran revolucionari i l’Iraq de Saddam Hussein. Aquell conflicte no només va devastar dos països. Va redibuixar l’equilibri del golf Pèrsic, va fixar enemistats duradores i va convertir la seguretat del règim iranià en una obsessió estructural.
Hi ha una idea que encara pesa molt a Teheran: l’Iran va ser atacat el setembre de 1980 per un veí que esperava una guerra curta, aprofitant el caos posterior a la revolució islàmica. Però la guerra no va ser ni curta ni neta. Saddam va calcular malament, i l’Iran, lluny d’ensorrar-se, va convertir aquella invasió en una guerra de supervivència nacional i, després, en una guerra de redempció ideològica.
Això és el que explica una part essencial del present. A data de 26 de març de 2026, el conflicte obert amb l’Iran ha tornat a exposar el golf a la guerra directa, amb l’estret d’Ormuz alterat, els mercats del golf sota pressió i la Guàrdia Revolucionària guanyant pes en la presa de decisions iraniana. No és un accident. És la prolongació d’un patró que ve de lluny.
L’Iraq va començar la guerra perquè pensava que l’Iran era feble
El punt de partida és clar: la guerra la va començar l’Iraq. El 22 de setembre de 1980, les forces iraquianes van envair l’oest de l’Iran. Saddam Hussein volia aprofitar la desorganització iraniana després de la revolució de 1979, reafirmar el seu control sobre el Xatt al-Arab i, si podia, arrencar avantatges territorials i polítics contra un veí que semblava desorientat.
A Baghdad es pensava en una operació ràpida. Fins i tot abans de la invasió, analistes nord-americans advertien que l’Iraq probablement no obtindria una victòria “ràpida i barata”, però Saddam va preferir creure que l’exèrcit iranià estava massa tocat per resistir. Va ser un error de càlcul enorme. L’Iran estava debilitat, sí, però no estava derrotat.
Això importa molt perquè el relat oficial iranià neix aquí. Per a la República Islàmica, la guerra no és només un episodi militar: és la prova fundacional que el país pot sobreviure a una agressió exterior quan el donen per acabat. Aquest record encara estructura la seva manera de pensar la defensa, la dissuasió i la resistència.
Les monarquies del golf ja eren al darrere d’aquesta guerra
Quan avui es parla de la rivalitat entre l’Iran i les monarquies del golf, sovint es presenta com si fos només una lluita recent per l’hegemonia regional. No és veritat. Aquesta rivalitat ja va quedar fixada durant la guerra Iran-Iraq. L’Iran va lluitar gairebé sense aliats importants —amb Síria i Líbia com a principals excepcions—, mentre que l’esforç bèl·lic iraquià va ser finançat obertament per l’Aràbia Saudita, Kuwait i altres estats àrabs veïns, amb suport tàcit dels Estats Units i de la Unió Soviètica.
Aquest punt és decisiu. Des de la perspectiva iraniana, la guerra dels vuitanta no va ser només Iran contra Iraq. Va ser Iran contra un bloc regional i internacional que volia contenir la revolució islàmica. Per això, a Teheran, la desconfiança envers Riad, Kuwait o Bahrain no es viu com una disputa conjuntural, sinó com una continuïtat històrica.
I aquesta memòria torna avui amb força. En el conflicte actual, els estats del golf tornen a estar exposats directament als costos de la guerra, entre atacs, defensa antiaèria, danys econòmics i la vulnerabilitat extrema d’Ormuz. Però, al mateix temps, continuen veient l’Iran com l’adversari principal que cal contenir. L’escenari ha canviat; l’estructura de la rivalitat, no tant.
La Guàrdia Revolucionària es va fer gran a la guerra, però l’exèrcit no va desaparèixer
Una altra lliçó essencial dels anys vuitanta és la transformació de la Guàrdia Revolucionària. El cos havia nascut després de la revolució per defensar el nou règim. Però la guerra el va convertir en una força militar convencional molt més institucionalitzada i, sobretot, en una estructura paral·lela a l’exèrcit regular. Aquesta dualitat encara defineix l’Iran actual.
Ara bé, convé afinar el relat. Seria exagerat dir que la Guàrdia Revolucionària va substituir del tot l’exèrcit. No va ser així. L’Artesh, l’exèrcit regular, va continuar sent indispensable, i de fet dins del lideratge iranià hi va haver debat el 1982 sobre si era realista envair l’Iraq. Part del comandament militar i alguns dirigents polítics eren reticents perquè sabien que l’Iran no tenia capacitat fàcil per a una ofensiva profunda.
Però políticament el gran guanyador va ser la Guàrdia. La guerra va donar-li prestigi, autonomia, xarxes pròpies i una legitimitat enorme com a garant de la revolució. I no només això: també va ser el bressol del seu paper exterior. Segons el Council on Foreign Relations, la IRGC va començar a desplegar-se a l’exterior durant aquella guerra, i d’aquí acabaria sortint la Força Quds i l’arquitectura de milícies i aliats regionals que després faria servir l’Iran a l’Iraq, al Líban, a Síria o al Iemen.
Això ajuda a entendre per què, en la guerra actual, la IRGC pesa tant. Reuters informava el 24 de març de 2026 que la postura negociadora iraniana s’ha endurit i que la Guàrdia Revolucionària exerceix una influència creixent sobre la presa de decisions. No és una anomalia del present. És el resultat d’un procés obert als anys vuitanta.
El gran gir de 1982: l’Iraq es retira i l’Iran decideix continuar
Aquí hi ha un dels punts més importants del teu article 0. El 1982, després de les victòries iranianes i de la recuperació de Khorramshahr, l’Iraq es va retirar del territori iranià ocupat i Saddam va anunciar que estava disposat a negociar una treva. Això és essencial: la guerra podia haver entrat en una altra fase o, com a mínim, congelar-se.
Però l’Iran no es va conformar amb expulsar l’invasor. La direcció de Khomeini va exigir més: la caiguda de Saddam, reparacions i un càstig clar a l’agressor. Britannica resumeix aquest gir de manera neta: Khomeini veia Saddam com un obstacle per a la revolució islàmica i, per això, l’Iran va continuar la guerra amb l’objectiu d’enderrocar-lo.
Això va transformar completament el conflicte. El que havia començat com una guerra defensiva es va convertir en una guerra ideològica i política. També en una guerra de legitimitat interna. El règim iranià trobava en la continuació del conflicte una manera de cohesionar el país, mobilitzar el sacrifici i presentar-se com a defensor no només de la nació, sinó de la revolució. El resultat va ser un malson: ofensives fallides, guerra d’atrició, onades humanes, ciutats castigades, petroliers atacats i una sagnia humana colossal.
Per què aquesta guerra antiga explica la geopolítica actual
La guerra Iran-Iraq va deixar quatre idees centrals que encara ordenen la regió. Primera: l’Iran tendeix a llegir qualsevol gran crisi com una lluita per la supervivència del règim. Segona: la República Islàmica confia més en estructures ideològiques i asimètriques que no pas en equilibris diplomàtics estables. Tercera: les monarquies del golf continuen veient l’Iran com una amenaça existencial o, com a mínim, sistèmica. I quarta: l’estret d’Ormuz i la seguretat energètica mundial segueixen sent el gran punt de pressió.
Per això el conflicte actual és molt més que un episodi militar. A data de 26 de març de 2026, Reuters descriu un escenari en què la guerra iniciada per atacs conjunts dels Estats Units i Israel contra l’Iran ha alterat Ormuz, ha sacsejat els mercats del golf i ha reforçat els sectors iranians menys inclinats a cedir. Dit d’una altra manera: la guerra d’avui reactiva els reflexos estratègics forjats als anys vuitanta.
No tot és religió. No tot és sectarisme. I no tot és petroli. El nucli del problema és una disputa pel control de l’ordre regional del golf. Qui imposa la por, qui garanteix la seguretat, qui domina les rutes energètiques i qui decideix fins on arriba la influència iraniana. La guerra Iran-Iraq va ser el gran laboratori d’aquesta lluita. El present n’és, en bona part, la seqüela.
Conclusió
Si vols explicar bé el conflicte actual contra l’Iran, has de començar molt abans dels titulars d’avui. Has de tornar a 1980. Allà Saddam va atacar pensant que l’Iran cauria de pressa. No va passar. Allà les monarquies del golf van apostar per contenir la revolució iraniana. Allà Teheran va aprendre a resistir gairebé sol. I allà la Guàrdia Revolucionària va començar el seu ascens fins a convertir-se en un centre real de poder.
La lliçó final és dura però clara: la guerra Iran-Iraq no és un pròleg llunyà. És el motlle del present. Sense entendre aquella guerra, el golf actual sembla caòtic. Quan l’entens, tot encaixa una mica més — i també fa més por.
Deixa un comentari