La història no es repeteix mai del tot, però rima. El que passa ara a l’estret d’Ormuz recorda dues crisis anteriors que van sacsejar el món: el xoc petrolier dels anys 70 i la guerra dels petrolers dins la guerra Iran-Iraq. A 17 de març de 2026, Reuters i AP descriuen Hormuz com un pas gairebé bloquejat o efectivament tancat, tot i que alguns vaixells han començat a travessar-lo en comptagotes. La clau és la mateixa de sempre: per aquest coll d’ampolla passa prop del 20% del petroli mundial i també una part enorme del gas natural liquat. Quan Hormuz tremola, el món paga.
La primera gran semblança amb els anys 70 és que el petroli torna a ser una arma política. El 1973, després de la guerra del Yom Kippur, els països àrabs exportadors agrupats a l’OAPEC van imposar un embargament als Estats Units i a altres països alineats amb Israel, i aquell xoc va disparar els preus i va colpejar de ple les economies occidentals. El segon cop va arribar amb la revolució iraniana del 1978-79, quan la caiguda de la producció iraniana i, sobretot, la por a noves interrupcions van tornar a impulsar els preus. Dit clar: no cal que falti tot el petroli; n’hi ha prou que el mercat temi que faltarà.
La segona semblança és la psicologia del pànic. Als anys 70, la crisi no va ser només una qüestió de barrils físicament absents, sinó també de nervis, acaparament i expectatives. Ara passa exactament això: cada atac, cada mina, cada dron i cada incendi en ports com Fujairah encareix no només el cru, sinó també les assegurances, el transport i el crèdit comercial. Reuters informa que les primes d’assegurança de guerra s’han disparat en alguns casos més d’un 1000%, i això converteix el risc geopolític en un cost directe que acaba arribant al preu final.
Però aquí apareix una diferència important. El xoc dels 70 era, sobretot, una crisi de producció i d’embargament. La guerra dels petrolers dels anys 80, en canvi, va ser una crisi de trànsit marítim i de destrucció física. A partir de 1984, Iran i Iraq van començar a atacar petrolers i infraestructures relacionades amb el cru. Britannica resumeix que es van atacar més de 100 petrolers, i la resposta dels Estats Units va culminar amb l’operació Earnest Will, que la Marina nord-americana defineix com la major operació d’escorta de combois des de la Segona Guerra Mundial.
Això ens porta al paral·lel més clar amb el present. El 2026 s’assembla menys al 1973 pur i més a una barreja entre els anys 70 i la guerra dels petrolers. Hi ha coerció política, sí, però també hi ha una amenaça militar directa sobre el pas marítim: míssils, drons, mines, danys a mercants, interrupció de terminals i advertiments que ni tan sols les escortes navals garanteixen seguretat real. El cap de l’IMO ha advertit que les escortes no resolen el problema de fons, i França ja ha deixat clar que no participarà en una operació militar per reobrir l’estret enmig dels combats.
També hi ha una altra diferència de pes: avui el sistema energètic mundial està més preparat que als anys 70, però continua sent vulnerable. Després del xoc del 1973 es van crear eines de defensa com l’Agència Internacional de l’Energia i les reserves estratègiques de petroli. A més, ara hi ha vies alternatives parcials: l’Aràbia Saudita està desviant molt més cru pel seu oleoducte Est-Oest cap al mar Roig, i els Emirats utilitzen la ruta d’Habshan-Fujairah per esquivar Hormuz. El problema és que aquestes vies només alleugen el cop: no substitueixen del tot el coll d’ampolla.
La gran novetat respecte dels 70 és que avui no només està en joc el petroli. Hormuz és també clau per al gas natural liquat, sobretot el de Qatar, i fins i tot per a productes químics i fertilitzants. UNCTAD alerta que la interrupció del pas afecta una quarta part del comerç marítim mundial de petroli i també fluxos crítics de GNL i fertilitzants. Això significa que l’impacte no es queda a la benzinera: pot acabar en la factura del gas, en la inflació alimentària i en cadenes industrials molt allunyades del Golf.
En resum, la semblança profunda entre les tres crisis és una: el Golf Pèrsic continua sent el lloc on un conflicte regional pot castigar l’economia mundial sencera. Però la diferència és igualment clara. El 1973 el petroli es va fer servir com a arma diplomàtica. Als anys 80, el mar es va convertir en camp de batalla. El 2026, les dues coses s’han fusionat: embús estratègic, atac militar, guerra d’assegurances i pànic de mercat, tot alhora. I per Europa la lliçó és brutal: dependre de l’energia sense controlar la ruta que la porta és una forma de fragilitat geopolítica.
