L’atac iranià contra la base de Diego Garcia, al mig de l’oceà Índic, ha estat un dels episodis més reveladors de l’actual guerra. No tant pel mal causat, que va ser nul, sinó pel que anuncia. Segons Reuters i AP, l’Iran va llançar dos míssils balístics contra aquesta base conjunta dels Estats Units i del Regne Unit, situada a uns 4.000 quilòmetres del territori iranià. El resultat va ser un fracàs militar: cap míssil no va impactar; un hauria fallat en vol i l’altre hauria estat interceptat. Però precisament aquí hi ha la clau: l’objectiu no semblava ser destruir la base, sinó demostrar que ja no hi ha rereguarda completament segura.
Diego Garcia no és una illa qualsevol. És una plataforma logística i aèria essencial per a operacions dels EUA al Pròxim Orient, al sud d’Àsia i a l’Àfrica oriental, amb uns 2.500 efectius, majoritàriament nord-americans. A més, AP recorda que la base ha allotjat bombarders B-2 i que Londres havia acabat autoritzant el seu ús per a operacions defensives relacionades amb el conflicte amb l’Iran. Per això Teheran la va assenyalar: no perquè amb dos míssils pogués inutilitzar-la, sinó perquè podia convertir-la en símbol. El missatge és brutalment simple: “també podem arribar aquí.”
Des del punt de vista militar, l’atac ha estat modest. Dos míssils contra una base enorme, dispersa i preparada per operar en guerra no són una campanya de destrucció. Però des del punt de vista polític i estratègic, la jugada és més seriosa. Si l’Iran demostra capacitat per amenaçar una base tan llunyana, obliga Washington, Londres i els seus aliats a replantejar la defensa de totes les seves instal·lacions perifèriques: no només les del Golf, sinó també les més allunyades, les que fins ara es consideraven fora de l’abast immediat. Reuters també recull que fonts israelianes ho van presentar com el primer ús iranià de míssils d’uns 4.000 km d’abast en aquesta guerra, un salt que amplia l’horitzó de risc molt més enllà de l’escenari regional estricte.
I aquí comencen les conseqüències. Ja hi ha moviments reals de reforç antiaeri: l’OTAN ha desplegat més Patriots al sud de Turquia, i AP ha informat que els Estats Units han desviat interceptors Patriot des d’Europa cap al Pròxim Orient, amb preocupació oberta per possibles buits en la defensa europea. És exactament el tipus d’efecte que pot buscar un atac així: no guanyar una batalla, sinó dispersar defenses, encarir la guerra i obligar l’enemic a protegir més espais amb recursos cars i escassos.
La comparació històrica és clara. Hermann Göring, cap de la Luftwaffe, havia presumit que ningú no seria capaç d’atacar Alemanya. Al final es va haver d’empassar aquelles paraules. Els bombardejos aliats van obligar el Reich a desplegar una gran quantitat de canons antiaeris, avions de caça i tropes per defensar les ciutats i les fàbriques. Recursos que haurien estat molt més útils al front van quedar lligats a la rereguarda. És aquesta mateixa lògica la que pot activar ara un atac com el de Diego Garcia: no destruir de cop l’enemic, sinó forçar-lo a gastar homes, sistemes i diners lluny de la línia principal de combat.
Salvant totes les distàncies, la lògica és semblant. L’atac a Diego Garcia no ha canviat el mapa militar en un sol dia. Però sí que pot canviar el mapa de les prioritats defensives occidentals. Quan l’adversari et fa veure que pot tocar una base remota, ja no només defenses el front: defenses també la rereguarda. I això és car, desgastador i políticament incòmode. L’Iran no ha destruït Diego Garcia. Però ha posat sobre la taula una idea molt més perillosa: la guerra ja no és tan lluny com alguns volien creure.
Deixa un comentari