RELAT DE FICCIÓ. Aquest text forma part d’una narració inventada. Els esdeveniments que descriu no són una notícia ni una crònica de fets reals. Consulta tots els capítols de la novel·la →
Uns mesos abans.
La campanya electoral havia estat la més bruta que ningú recordava.
Feia mesos que totes les enquestes anunciaven una derrota del govern. Els socialistes arribaven a les eleccions desgastats després de dues legislatures marcades per crisis internes, denúncies i una successió de casos de corrupció que ocupaven gairebé cada setmana les portades dels diaris.
Un antic secretari d’Estat declarava davant del jutge.
Un empresari reconeixia pagaments irregulars.
Un assessor era detingut.
Un altre dirigent dimitia.
Cada nou cas alimentava la sensació que el govern s’havia esgotat.
Les televisions obrien els informatius amb les mateixes imatges. Les tertúlies discutien cada nit sobre el final del cicle polític. Columnistes, empresaris i analistes parlaven obertament del canvi de govern com si ja s’hagués produït.
El Partit Popular encapçalava gairebé totes les enquestes.
No semblava que pogués aconseguir majoria absoluta, però ningú dubtava que seria la primera força. La qüestió era quants diputats necessitaria de l’extrema dreta per arribar a la presidència.
Durant la campanya electoral, els dirigents de l’oposició van començar a demanar als seus votants que no votessin per correu. Advertien que el Govern podia manipular aquelles paperetes i presentaven el vot presencial com l’única manera de garantir que la voluntat dels electors fos respectada. Els seus partidaris van escampar la crida per les xarxes socials: calia anar personalment als col·legis electorals i no deixar cap vot a les oficines de Correus. Repetit en mítings, entrevistes i missatges compartits milers de vegades, l’advertiment es va convertir en una consigna que va acompanyar tota la campanya.
Durant les últimes dies de campanya ja circulaven possibles composicions del futur govern.
Es parlava del ministre d’Economia.
Del d’Interior.
Del de Defensa.
De qui ocuparia la vicepresidència.
Alguns diaris publicaven fotografies dels possibles ministres.
Semblava que només faltava votar.
El dia de les eleccions, però, tot començà a complicar-se.
Des de primera hora del matí es formaren llargues cues davant de molts col·legis electorals.
Hi hagué problemes amb meses que s’havien constituït tard, discussions amb interventors i incidents puntuals entre simpatitzants de diferents partits.
Les xarxes socials amplificaven cada episodi.
Un vídeo enregistrat en un col·legi electoral podia acumular centenars de milers de visualitzacions abans que ningú hagués comprovat què havia passat realment.
Una urna que arribava tard.
Un president de mesa discutint amb un apoderat.
Un policia retirant un grup de manifestants.
Qualsevol imatge era presentada immediatament com una prova d’alguna cosa.
Al vespre, quan tancaren els col·legis, començà el recompte.
Les primeres dades confirmaven les previsions.
El Partit Popular era la primera força.
L’extrema dreta obtenia un resultat considerable.
Durant unes hores semblà que el canvi de govern estava assegurat.
Però a mesura que avançava l’escrutini la diferència començà a reduir-se.
Els socialistes resistien millor del que havien previst les enquestes i els partits minoritaris acumulaven prou escons per mantenir oberta una alternativa.
Passada la mitjanit, ningú no s’atrevia ja a anunciar un vencedor.
Les seus dels partits estaven plenes.
Les televisions repetien mapes, projeccions i combinacions parlamentàries.
Un diputat amunt.
Un diputat avall.
Tot depenia de circumscripcions on quedaven molt pocs vots per comptar.
El recompte s’allargà fins ben entrada la matinada.
Finalment, quan es publicaren els resultats provisionals, la diferència era mínima.
Els socialistes, sumant el suport dels partits amb què podien arribar a un acord parlamentari, disposaven d’un escó més que la suma del Partit Popular i l’extrema dreta.
Un.
Després de milions de vots, tot depenia d’un sol diputat.
Les acusacions començaren abans que sortís el sol.
Quan es van conèixer els resultats i es va confirmar la victòria del Govern, l’oposició va convertir les sospites que havia alimentat en una acusació directa: el vot per correu havia estat manipulat i aquella era la causa de la seva derrota. Els seus dirigents van denunciar un frau electoral sense aportar proves que el demostressin i van declarar que no reconeixien el resultat. Les eleccions, afirmaven, no eren vàlides, i el Govern que en sortia no tenia legitimitat per continuar al poder.
Primer foren missatges a les xarxes.
Després declaracions de dirigents polítics.
Alguns parlaven d’irregularitats.
Altres exigien revisar el recompte.
En poques hores començaren a circular vídeos, captures de pantalla, llistes de suposades incidències i testimonis impossibles de verificar.
Una part de l’oposició reclamà recomptes addicionals en diverses circumscripcions.
La Junta Electoral Central defensà la validesa del procés.
Els tribunals rebutjaren alguns recursos i admeteren altres reclamacions parcials.
Els resultats canviaren lleugerament aquí i allà.
Però la majoria parlamentària no canvià.
Continuava sent d’un diputat.
Quan el president socialista aconseguí finalment la investidura amb el suport de diversos partits minoritaris, desenes de milers de persones sortiren al carrer.
Al principi les manifestacions foren pacífiques.
Banderes.
Pancartes.
Crits de «elecciones otra vez».
Concentracions davant de seus institucionals.
Però les protestes no desaparegueren.
Passaren les setmanes.
Després els mesos.
Cada nova notícia sobre corrupció provocava noves mobilitzacions.
Cada decisió judicial era interpretada pels uns com la demostració que les institucions funcionaven i pels altres com una prova que estaven controlades pel govern.
La política deixà de ser una discussió sobre programes.
Es convertí en una discussió sobre legitimitat.
A les xarxes, el llenguatge encara era més agressiu.
Alguns influencers de l’extrema dreta començaren a parlar obertament de rebel·lió.
Al principi ho feien amb metàfores.
Després deixaren de fer-ho.
«El Ejército tiene que intervenir.»
«Los españoles tienen derecho a defenderse.»
«Si las instituciones han sido secuestradas, la obediencia deja de ser una obligación.»
Milions de persones veien aquells vídeos.
La majoria no passava de la pantalla.
Alguns, però, començaren a organitzar concentracions davant de casernes.
Altres intentaven contactar amb militars.
Aparegueren grups de missatgeria on es parlava d’armes, de resistència i d’una futura insurrecció.
La policia investigà alguns d’aquests grups.
Altres continuaren funcionant.
En diverses manifestacions hi hagué enfrontaments.
Barricades.
Càrregues policials.
Contenidors cremats.
Edificis públics atacats.
En algunes ciutats la policia intervenia immediatament.
En d’altres esperava ordres que trigaven massa a arribar.
Les imatges alimentaven encara més el conflicte.
Una part del país acusava el govern de repressió.
L’altra l’acusava de permetre una insurrecció.
I, entre totes dues, les institucions començaven a desgastar-se.
La conspiració militar no començà amb una reunió solemne.
Començà amb converses.
Un general retirat telefonà a un antic company.
Un coronel parlà amb un superior.
Dos comandaments coincidien en un sopar i preguntaven, aparentment de manera casual, què faria determinada unitat si arribava una ordre excepcional.
Durant setmanes ningú no parlà explícitament d’un cop d’estat.
Parlaven de restaurar l’ordre.
De garantir la Constitució.
D’evitar el caos.
De salvar Espanya.
Fins que algú pronuncià les paraules que tots estaven evitant.
Hi havia una altra sortida.
La primera reunió important tingué lloc en una finca particular, lluny de Madrid.
Hi arribaren per separat.
Cotxes diferents.
Horaris diferents.
Alguns vestits de paisà.
Entre ells hi havia generals i coronels amb comandament sobre unitats importants.
La reunió durà hores.
No tots hi estaven d’acord.
Alguns volien pressionar el govern perquè convoqués noves eleccions.
Altres defensaven una intervenció limitada.
Uns quants consideraven que ja era massa tard per a mitges mesures.
Al final imposaren aquesta última posició.
La intervenció seria simultània.
Madrid.
Barcelona.
València.
Sevilla.
Saragossa.
Les principals bases i centres de comunicacions.
Aeroports.
Delegacions del govern.
Parlaments autonòmics.
La Guàrdia Civil seria decisiva.
Esperaven que una part important del cos s’hi afegís quan veiés que les Forces Armades controlaven la situació.
No preveien una guerra.
Preveien unes hores de confusió.
Algunes detencions.
Un govern provisional.
I, després, unes noves eleccions.
Sobre una taula de fusta, un dels generals havia desplegat un mapa d’Espanya.
Anava assenyalant ciutats amb un bolígraf.
Quan arribà a Barcelona, s’aturà.
—Aquí no podemos permitir errores.
Un coronel s’inclinà sobre el mapa.
—¿Objetivos?
—Aeropuerto. Mossos. Generalitat.
—¿Y el presidente?
El general no dubtà.
—Detenido.
Féu una pausa.
—Antes del amanecer.
Uns mesos després, a la matinada, una columna militar avançava per Via Laietana.
I algú, ocult entre els edificis, acabava de dir-los que estaven envoltats.