Marine Le Pen, la pròxima presidenta de França? Una nova “Dama de Ferro” per a Europa?

Marine Le Pen ja no és només la candidata que aspira a arribar a la segona volta. A sis mesos de les presidencials franceses, lidera clarament les enquestes i alguns sondejos la situen també com a guanyadora del duel final. Però arribar a l’Elisi significaria assumir una França endeutada, socialment tensionada i amb poc marge pressupostari. La gran pregunta és si Le Pen podria transformar França o si França acabaria transformant Le Pen.

De candidata antisistema a favorita

Les dades expliquen per què la hipòtesi ja no es pot descartar. L’enquesta d’Odoxa publicada el 14 d’octubre situa Marine Le Pen en el 37% d’intenció de vot al primer torn, pràcticament el doble dels seus rivals immediats. Jean-Luc Mélenchon apareix amb un 18% i Édouard Philippe amb un 17%.

Encara més significatiu és el segon torn. En els escenaris testats per Odoxa, Le Pen obtindria avui un 53% davant Philippe i un 68% davant Mélenchon. Això apunta a una erosió del vell mecanisme que durant dècades havia frenat el Front Nacional i, després, el Rassemblement National: la concentració del vot contrari a l’extrema dreta.

Res no està decidit. El mateix sondeig destaca que aproximadament un terç dels electors que preveuen votar encara dubten, votarien blanc o nul o no expressen una preferència clara per a la segona volta.

La candidatura és jurídicament possible

La situació judicial de Le Pen havia posat en dubte la seva participació el 2027. Però el 7 de juliol de 2026 la Cort d’Apel·lació de París va considerar ja complerta la part ferma de la seva pena d’inelegibilitat, de manera que jurídicament pot presentar-se a les presidencials. La dirigent del RN ha recorregut en cassació altres aspectes de la condemna, inclosa una pena d’un any sota vigilància electrònica.

Això elimina, almenys de moment, el principal obstacle formal a una candidatura que ella mateixa ja ha anunciat.

El gran aliat de Le Pen: la crisi del centre

Emmanuel Macron no pot aspirar a un tercer mandat consecutiu i l’espai polític que va construir s’està fragmentant. Aquí és on Le Pen guanya. No necessita convertir França sencera al programa del RN: necessita que el centre perdi la capacitat d’aglutinar tots els electors contraris a ella.

La crisi política coincideix amb una situació econòmica delicada. França arrossega un dèficit públic superior al 5% del PIB, un deute pròxim al 120% i uns costos de finançament creixents. El Fons Monetari Internacional ha advertit que una persistència dels rendiments elevats del deute obligaria París a presentar una estratègia de consolidació fiscal creïble.

La nova Dama de Ferro? No exactament

La comparació amb Margaret Thatcher és atractiva, però té límits. El Rassemblement National ha presentat un pla amb aproximadament 140.000 milions d’euros d’estalvi fins al 2032, l’objectiu de situar el dèficit per sota del 3% el 2030 i una regla constitucional de disciplina pressupostària.

A primera vista, això sona a duresa fiscal. Però Le Pen no és Thatcher. El RN combina reduccions de despesa amb proteccionisme, intervenció estatal, política industrial, preferència nacional i una voluntat explícita de recuperar marge de decisió davant Brussel·les.

El paral·lelisme més útil potser és Giorgia Meloni. Jordan Bardella ja ha utilitzat aquesta comparació: arribar al poder després d’anys d’alarmes, moderar determinades posicions i intentar convèncer els mercats que el canvi polític no implica caos financer. La diferència és que França pesa molt més que Itàlia: és una potència nuclear, membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU i un dels dos principals motors polítics de la UE.

Qui guanya i qui perd si Le Pen arriba a l’Elisi?

Una presidència Le Pen no implicaria necessàriament un Frexit, opció que el RN ha abandonat. Però sí que podria significar una França molt més disposada a bloquejar iniciatives europees, limitar transferències de sobirania i reduir la seva contribució al pressupost comunitari.

Guanyarien el RN, les forces sobiranistes europees i els governs que volen una UE menys integrada. Perdrien el macronisme, el tradicional eix francoalemany tal com ha funcionat durant les últimes dècades i els partidaris d’una integració europea més profunda.

En política exterior, una França menys disposada a sostenir determinades iniciatives comunes sobre Ucraïna podria beneficiar indirectament Moscou, encara que això dependria de les decisions concretes d’un eventual govern Le Pen i no es pot donar per fet.

Què cal vigilar ara

Les enquestes de segona volta: si Le Pen manté més del 50% contra rivals diferents durant diversos mesos, el canvi serà més estructural que conjuntural.
Édouard Philippe: continua sent un dels candidats amb més opcions de disputar-li l’Elisi des del centre.
Jean-Luc Mélenchon: si passa a la segona volta, les dades actuals dibuixen un escenari especialment favorable per a Le Pen.
Els mercats de deute: poden convertir-se en el principal límit real a qualsevol programa econòmic.
La credibilitat pressupostària del RN: serà una de les batalles centrals de la campanya.

La paradoxa és enorme: Marine Le Pen mai no havia estat tan a prop de l’Elisi, però difícilment un nou president francès haurà heretat en les últimes dècades un marge de maniobra econòmic tan reduït. La pregunta ja no és només si pot guanyar. És què podria fer realment si guanya.