Salvador Illa ha obert la porta a recuperar algun tipus de pagament per utilitzar les vies d’alta capacitat. Però el debat no pot començar de zero: Catalunya va pagar peatges durant dècades mentre altres territoris disposaven d’autovies sense barreres finançades amb els impostos de tothom.
Illa reobre el debat dels peatges
El president de la Generalitat ha plantejat una “reflexió col·lectiva” sobre la desaparició dels peatges i ha arribat a afirmar que potser va ser un error reclamar-ne l’eliminació sense pensar com es mantindrien després les autopistes.
El Govern català ha admès que estudia diferents sistemes de pagament, tot i que encara no hi ha tarifes, calendari ni model definitiu. A més, la Generalitat no pot decidir unilateralment sobre vies estatals com l’AP-7 o l’AP-2. Necessitaria l’acord del Govern espanyol.
El greuge que va patir Catalunya
Durant molts anys, les principals vies ràpides catalanes van ser de pagament. Mentrestant, en altres territoris de l’Estat es construïen autovies sense peatge directe amb diners dels pressupostos generals.
Això significava que els catalans pagaven dues vegades: amb els impostos contribuïen al finançament de la xarxa estatal i, al mateix temps, havien de pagar cada vegada que utilitzaven vies bàsiques com l’AP-7.
L’aixecament dels peatges el 2021 va corregir parcialment aquest desequilibri. Però va deixar una pregunta sense resposta: qui assumiria a partir d’aleshores el cost del manteniment?
Les carreteres gratuïtes no existeixen
Una carretera sense barreres no és una carretera gratuïta.
Cal renovar l’asfalt, reparar sots i esquerdes, mantenir ponts, túnels, senyalització, vorals i sistemes de seguretat. Tot això costa diners.
Quan hi havia concessió, una part d’aquest manteniment el pagava la concessionària amb els diners dels usuaris. Quan la concessió es va acabar, la responsabilitat va passar a l’Estat.
La factura no va desaparèixer. Va canviar de lloc: abans la pagava directament el conductor; ara la paga el contribuent a través dels pressupostos públics.
El problema és que la xarxa ja arrossegava un dèficit de manteniment. L’alliberament de les autopistes va incorporar més quilòmetres i més trànsit a un sistema que ja tenia dificultats per conservar correctament les carreteres.
Com es podria pagar?
Hi ha tres grans opcions.
La primera seria recuperar els peatges tradicionals amb barreres, una solució cara, incòmoda i difícil de justificar després d’haver-los desmantellat.
La segona seria aplicar un model com el portuguès, amb arcs electrònics que detecten els vehicles i cobren segons els quilòmetres recorreguts.
La tercera seria una vinyeta com la suïssa: una tarifa anual per poder circular per les vies ràpides.
També es podria aplicar un sistema mixt, amb pressupostos públics per al manteniment bàsic i pagament per ús, especialment per als vehicles pesants.
La gran desconfiança
Cobrar més no garanteix mantenir millor.
Sense un fons finalista, transparent i auditat, els diners podrien acabar destinats a altres prioritats. I aquí apareix una contradicció política evident: per augmentar la despesa militar i satisfer els compromisos amb l’OTAN i les pressions de Donald Trump, l’Estat troba milers de milions. Per mantenir les carreteres que utilitzen cada dia milions de ciutadans que ja paguen impostos, es planteja tornar-los a cobrar.
La pregunta final és inevitable:
Després que Catalunya hagi pagat peatges durant dècades mentre altres territoris disposaven d’autovies sense barreres, hauria de començar a pagar de nou des del primer dia o tindria sentit aplicar una moratòria temporal?
Deixa un comentari