Espanya té al sud una situació geopolítica particularment incòmoda. Els seus dos grans veïns del Magrib, Marroc i Algèria, són rivals, però Madrid necessita mantenir bones relacions amb tots dos. Quan les tensions entre Rabat i Alger augmenten, Espanya sovint queda atrapada al mig d’un conflicte que no controla.
Marroc és probablement el soci més complex. Espanya és des de 2012 el seu principal soci comercial i prop de 20.000 empreses espanyoles hi tenen activitat. A això cal afegir-hi la cooperació contra el terrorisme, el narcotràfic i sobretot la immigració irregular. Ceuta i Melilla converteixen, a més, una relació exterior en una qüestió directament territorial.
Però Marroc també manté reivindicacions històriques sobre Ceuta i Melilla i considera el Sàhara Occidental una qüestió de seguretat nacional. Precisament el Sàhara és un dels grans punts de confrontació amb Algèria, que dona suport al Front Polisario.
Algèria representa un problema gairebé invers. No manté reivindicacions territorials sobre Espanya i constitueix un contrapès regional al poder marroquí, però és sobretot un soci energètic fonamental. El 2025 va ser, per tercer any consecutiu, el primer proveïdor de gas natural d’Espanya. El març de 2026 Madrid i Alger van acordar reforçar la seva associació energètica i augmentar els volums de gas enviats a Espanya.
La rivalitat, però, va molt més enllà dels tres països.
Marroc està fortament integrat en l’arquitectura de seguretat occidental. Els Estats Units el consideren Major Non-NATO Ally des de 2004 i mantenen una important cooperació militar amb Rabat. Entre 2020 i 2024, el 64% de les grans armes importades pel Marroc procedien dels EUA. França i Israel també s’han convertit en proveïdors importants.
Algèria conserva, en canvi, una estreta relació militar amb Rússia: Moscou proporcionava el 48% de les seves importacions de grans armes el 2020-24, encara que aquesta dependència ha disminuït considerablement i Alger també compra equipament a la Xina, Alemanya i altres països. Per això definir Algèria simplement com un “aliat rus” seria excessiu.
França complica encara més l’equació. París i Rabat van elevar el 2024 les seves relacions a un “partenariat d’excepció reforçat”, i França considera que el present i el futur del Sàhara Occidental s’inscriuen dins la sobirania marroquina.
La Unió Europea tampoc observa Marroc únicament des de la perspectiva espanyola. Brussel·les el considera un soci estratègic en comerç, migració, seguretat i estabilitat del Sahel, i aquest mateix 2026 ha acordat aprofundir-hi la cooperació.
Aquí apareix la paradoxa espanyola. Madrid no pot mirar Marroc només com una possible font de pressió, perquè necessita la seva cooperació. Tampoc pot sacrificar Algèria, perquè en depèn energèticament i la seva estabilitat és essencial per al Mediterrani occidental.
Espanya, per tant, no juga una partida contra Marroc o Algèria. Intenta conservar simultàniament la relació amb dos rivals que competeixen pel lideratge del Magrib, mentre França, els Estats Units, Rússia i la UE defensen interessos propis que no sempre coincideixen amb els espanyols.
Aquest és probablement el veritable problema estratègic espanyol al sud: mantenir l’equilibri sense controlar les peces que el determinen.