El possible retorn de Carles Puigdemont el 2027 simbolitzaria molt més que el final d’un llarg exili polític. Seria el retrobament amb una Catalunya que ha canviat profundament des del 2017: menys mobilitzada per la independència, més preocupada pel cost de la vida i amb dubtes creixents sobre el seu futur. I potser amb una última ironia política esperant-lo a Madrid.
La Catalunya que va deixar enrere
Quan Carles Puigdemont va marxar de Catalunya l’octubre del 2017, deixava enrere un país que, amb totes les seves contradiccions, es creia capaç de construir un estat propi.
Una part molt important de la societat catalana estava convençuda que la independència no era només una aspiració política, sinó un objectiu possible.
Es parlava de sobirania, d’estructures d’estat, de reconeixement internacional i de construir un país nou.
Si Puigdemont torna el 2027, es trobarà una Catalunya diferent.
Una autonomia que, després d’una dècada de confrontació política, sembla haver rebaixat les seves expectatives. On una part de la ciutadania ja no demana grans transformacions, sinó simplement que les coses funcionin.
Va marxar d’un país que discutia com convertir-se en un estat.
Podria tornar a un país que discuteix com reduir les llistes d’espera, millorar l’escola pública i aconseguir que els trens arribin puntualment.
De les estructures d’estat a les infraestructures pendents
El 2017, el debat polític català girava al voltant de la sobirania i de la relació amb Espanya.
Deu anys després, els problemes estructurals continuen ocupant bona part del debat.
Rodalies continua simbolitzant les deficiències del transport ferroviari. El Corredor Mediterrani, una infraestructura estratègica per a l’economia catalana i europea, continua arrossegant retards i execucions parcials. I el futur de l’aeroport del Prat manté oberta la discussió sobre la connectivitat internacional, la capacitat aeroportuària i els límits ambientals.
El debat ja no és només qui ha de governar aquestes infraestructures.
És per què, després de tants anys de promeses, continuen sense respondre plenament a les necessitats del país.
Catalunya aspirava a tenir les eines d’un estat.
Ara lluita perquè funcionin adequadament les eines que ja té.
Una societat més cara, més exigida i més escèptica
Va marxar d’una Catalunya que volia atraure talent, crear llocs de treball d’alt valor afegit i competir amb les grans regions europees.
Podria tornar a una Catalunya on l’accés a l’habitatge condiciona el futur de tota una generació.
Els salaris nominals i la renda han augmentat, però també ho han fet costos essencials, especialment en moltes zones urbanes. La dificultat per emancipar-se, l’encariment de l’habitatge i la precarietat d’una part del mercat laboral alimenten una sensació de bloqueig.
La paradoxa és evident: es pot tenir més renda que fa deu anys i, alhora, sentir que determinats projectes vitals són cada vegada més inaccessibles.
Va marxar d’una societat que discutia com seria el futur.
Podria tornar a una societat on molts joves es pregunten si podran permetre’s construir-lo aquí.
La llengua i la pèrdua de confiança
Va marxar d’una Catalunya que defensava el català com la llengua d’un futur estat independent.
Tornaria a una Catalunya on la preocupació principal és garantir-ne l’ús social.
Segons l’Enquesta d’usos lingüístics de la població, el percentatge de persones que tenien el català com a llengua habitual única va passar del 36,1% el 2018 al 32,6% el 2023. Una dada que reflecteix un retrocés relatiu, encara que la realitat lingüística és més complexa i també creixen determinats usos compartits. Llengua catalana
Però potser el canvi més profund no es pot mesurar amb estadístiques.
És la confiança.
La sensació que el país podia prendre decisions transcendents sobre el seu destí.
No vol dir que el 2017 fos una Catalunya sense problemes. Ni que la mobilització independentista representés tota la societat. Les divisions ja existien, igual que les dificultats econòmiques i socials.
Però hi havia una energia política extraordinària.
Avui, aquella energia sembla haver deixat pas, en una part considerable de la societat, al cansament, a la desconfiança i a unes expectatives molt més modestes.
I la història podria reservar-li una última ironia
I llavors, si finalment torna el 2027, podria arribar la broma final.
Puigdemont mirarà cap a Madrid.
Preguntarà qui governa Espanya.
I podria descobrir que, després de deu anys de manifestacions, eleccions, judicis, condemnes, indults, amnisties, negociacions i grans discursos, la política espanyola ha completat un gir inesperat.
El 2017 va marxar amb Mariano Rajoy, del Partit Popular, a La Moncloa.
El 2027 podria tornar amb un govern del Partit Popular i Vox.
No és una certesa. Dependrà del resultat de les eleccions generals del 29 de novembre de 2026 i dels pactes posteriors. Però és un escenari que avui assenyalen els sondejos.
I seria una ironia difícil d’ignorar.
Després d’una dècada en què Catalunya ha canviat tant, Espanya podria tornar a estar governada pel mateix partit que presidia l’Estat quan va començar l’exili de Puigdemont, aquesta vegada amb una dreta encara més dura al seu costat.
La història no sempre avança en cercles.
Però de vegades té un sentit de l’humor francament ofensiu.
Fonts i documentació
- RTVE — Situació judicial de Puigdemont, 19 d’octubre de 2026
- Idescat — Evolució dels preus del lloguer a Catalunya
- Idescat — Índex de preus de l’habitatge
- Generalitat — Enquesta d’usos lingüístics 2023
- Ministeri de Transports — Estat del Corredor Mediterrani, abril de 2026
- DatosRTVE — Projeccions electorals del 29-N