RELAT DE FICCIÓ. Aquest text forma part d’una narració inventada. Els esdeveniments que descriu no són una notícia ni una crònica de fets reals. Consulta tots els capítols de la novel·la →
Palau de la Generalitat, Barcelona.
19 de juliol, 02:15 de la matinada
El secretari el va despertar poc després de les dues de la matinada.
—President.
Va obrir els ulls de seguida.
—Què passa?
—La cap dels Mossos és aquí. Ha vingut amb dos agents. Diu que és urgent.
El president es va incorporar al llit.
No semblava sorprès.
Feia mesos que rebia informes, advertiments i escenaris sobre una possible ruptura de l’ordre constitucional. Alguns semblaven exagerats. Altres no tant.
Aquella visita de matinada només podia significar una cosa.
—Digues-li que entri.
Es va vestir ràpidament.
Quan arribà al petit saló de la residència, la cap dels Mossos ja l’esperava. Els dos agents que l’acompanyaven s’havien quedat al passadís.
No hi hagué salutacions llargues.
—Hem rebut un missatge del CNI —va dir ella—. Consideren que el cop és imminent. S’han detectat moviments anòmals en diverses bases militars. Hi ha unitats activant personal fora dels protocols habituals.
—Madrid?
—També.
—El govern ho sap?
—Sí.
El president assentí lentament.
La cap dels Mossos continuà.
—No podem confirmar encara quines unitats s’hi han sumat ni quina és l’extensió de la conspiració.
El president la mirà durant uns segons.
—Inicieu el Pla Montserrat.
Ella no preguntà res.
—Sí, president.
Aquella ordre havia estat preparada mesos enrere.
Fins aquell moment només havia existit sobre paper, dins de servidors protegits, sobres segellats i protocols que molt poca gent coneixia.
En pocs minuts començaria a convertir-se en ordres reals.
El president agafà una jaqueta.
—Marxem.
No pujaren a cap vehicle oficial.
Al carrer els esperava un cotxe civil.
Un dels agents obrí la porta posterior.
El president hi entrà.
La cap dels Mossos pujà al seu costat.
Quan el vehicle s’allunyà de l’edifici, Barcelona continuava adormida.
Però als centres de comandament policials els telèfons començaven a sonar.
A les 2.21, les primeres alertes arribaren a les regions policials.
A les 2.27, els comandaments territorials començaren a activar personal.
A les 2.35, centenars d’agents que dormien a casa reberen missatges als telèfons.
Poc després ja eren milers.
Agents de servei.
Agents de festa.
Unitats especials.
Comandaments.
Personal de suport.
La mobilització s’estengué per tot Catalunya.
Un dels missatges arribà al telèfon del Pau.
El so el despertà.
Mirà la pantalla.
PRESENTACIÓ IMMEDIATA A DESTINACIÓ. NIVELL D’ALERTA MÀXIM.
Va mirar l’hora.
2.38.
Durant uns segons pensà que devia tractar-se d’un atemptat.
No era la primera vegada que els havien advertit que, si hi havia una amenaça greu, podien ser mobilitzats fora del seu torn.
Feia mesos que formava part d’un grup de suport creat a la seva comissaria precisament per a situacions excepcionals.
N’hi havia un de similar en moltes altres dependències.
Havien rebut entrenament addicional.
Intervenció en incidents greus.
Protecció d’edificis.
Actuació en situacions amb atacants armats.
Ús d’armes llargues.
Es vestí de pressa i marxà.
Quan arribà a la comissaria, el pàrquing ja era gairebé ple.
A l’interior hi havia moviment constant.
Agents entrant.
Altres canviant-se.
Comandaments parlant per telèfon.
Ningú semblava saber exactament què estava passant.
Al vestuari els rumors corrien més de pressa que les ordres.
—Diuen que és una amenaça terrorista —va dir un agent mentre es posava l’armilla.
—Estan mobilitzant tothom —respongué un altre—. També els que avui tenien festa.
Un tercer tancà la seva taquilla.
—No és terrorisme.
Els altres el miraren.
—Què és?
L’home baixà la veu.
—Un cop d’Estat.
Durant uns segons ningú digué res.
Un dels més joves somrigué, pensant que era una broma.
—Sí, home.
—Ho dic de debò.
—Contra qui?
—Contra el govern.
Un agent que s’estava cordant les botes aixecà el cap.
—Una pregunta.
Tots el miraren.
—Nosaltres anem a favor o en contra del cop?
Alguns rigueren.
No perquè tingués gràcia.
Perquè ningú sabia què contestar.
La porta s’obrí.
—Deixeu de parlar i equipeu-vos. Tothom a l’armeria.
Les rialles desaparegueren.
Quan arribà el torn del Pau, l’agent responsable li lliurà una arma llarga semiautomàtica.
Després els carregadors.
Set.
I dues caixes de munició addicional.
El Pau mirà el material.
Aquella vegada ningú no parlava d’exercicis.
Comprovà l’arma i la col·locà en bandolera.
Després baixà al garatge.
Una vintena d’agents ja esperaven davant de diverses furgonetes.
Un sergent pujà sobre el lateral d’un vehicle perquè tots el poguessin veure.
—Escolteu.
Les converses cessaren.
—Tenim confirmació d’un aixecament militar contra el govern.
Algú xiuxiuejà una maledicció.
El sergent continuà.
—S’estan mobilitzant forces a diferents punts del territori. Nosaltres hem rebut ordres de donar suport al dispositiu de Barcelona.
—Quines unitats s’han revoltat? —preguntà algú.
—Encara no ho sabem.
—Exèrcit?
—Sí.
Silenci.
—Guàrdia Civil?
El sergent vacil·là un instant.
—No tenim una situació clara. Hi ha unitats lleials i altres que podrien haver-se sumat al cop.
Aquella resposta fou pitjor que qualsevol altra.
—Pugeu.
Les portes de les furgonetes es tancaren.
Quan arribaren a Via Laietana, la ciutat continuava gairebé buida.
Però ja no estava adormida.
Camions d’escombraries havien estat col·locats travessant alguns punts del carrer.
Vehicles civils bloquejaven accessos laterals.
Diversos grups de Mossos entraven discretament en edificis.
No hi havia ningú darrere de les barricades.
Aquell detall sorprengué el Pau.
En els exercicis sempre havia imaginat una barricada com una línia que calia defensar.
Allà era diferent.
La barricada només era l’obstacle.
Els defensors eren als edificis.
El seu grup pujà fins a una planta alta.
Des d’una de les habitacions dominaven un llarg tram de Via Laietana.
El Pau s’acostà a una finestra sense exposar-se.
Des d’allà podia veure el carrer gairebé fins al següent encreuament.
A l’habitació posterior hi havia més moviment.
Diversos operadors preparaven drons.
Bateries.
Pantalles.
Caixes de transport.
Entre ells hi havia un tècnic TEDAX amb dues maletes grosses que no s’apartaven mai del seu costat.
El Pau preferí no preguntar què hi havia dins.
Va tornar a la seva posició.
Ajustà el visor.
Comprovà distàncies.
Respirà fondo.
El carrer continuava buit.
Fins que la ràdio crepità.
—Atenció a totes les posicions. Contacte visual.
El Pau s’acostà una mica més a la finestra.
—Columna militar entrant a Via Laietana.
Una segona veu afegí:
—Uns vint vehicles. Estimació inicial: un centenar d’efectius.
Durant uns segons només se sentí la ràdio.
Després aparegué el primer vehicle.
Un VAMTAC blindat.
Darrere seu, un altre.
I un altre.
Quatre vehicles blindats obrien la columna.
Després venien vehicles lleugers, camions amb soldats i un altre blindat més enrere.
Al final avançava una ambulància.
El Pau observava en silenci.
A sobre dels VAMTAC hi havia metralladores pesants.
Els artillers sobresortien parcialment per l’escotilla superior, girant les armes lentament mentre examinaven finestres, terrats i cruïlles.
Buscaven enemics.
No en veien cap.
—No feu res fins que rebeu ordre —digué el sergent.
La columna continuà avançant.
Un primer camió mal col·locat l’obligà a desviar-se.
Uns metres més endavant, un segon obstacle la féu tornar a canviar de costat.
El Pau començà a entendre el dispositiu.
No intentaven impedir-los avançar.
Els conduïen.
La ràdio tornà a sonar.
El sergent transmeté les ordres.
—Prioritat als vehicles que intentin obrir el bloqueig. Mantingueu vigilats els comandaments i les armes pesants. Ningú dispara sense autorització.
El Pau assentí encara que ningú no el mirava.
La columna passà lentament davant de la seva posició.
Tan a prop que podia distingir els soldats asseguts als camions.
Alguns miraven els edificis.
Altres parlaven entre ells.
Un fins i tot somreia.
Cap d’ells semblava veure el Pau.
Els vehicles continuaren avançant fins que el primer VAMTAC arribà a la barricada principal.
Diversos camions d’escombraries ocupaven tota la calçada.
No hi havia pas.
La columna s’aturà.
Un vehicle rere l’altre.
Els motors quedaren engegats.
Els artillers començaren a girar les metralladores d’un costat a l’altre.
Alguns soldats baixaren dels camions.
Un oficial avançà uns metres per observar l’obstacle.
El Pau el seguí amb el visor.
No disparà.
Ningú disparà.
Durant uns segons, Via Laietana quedà estranyament quieta.
Una columna militar sencera atrapada entre edificis.
Centenars de finestres.
Terrats.
Balcons.
Cap moviment visible.
El Pau sentí el seu propi cor.
La ràdio restà muda.
I llavors una veu amplificada trencà el silenci.
—¡Están rodeados!
Alguns soldats giraren de cop.
Els artillers començaren a buscar l’origen de la veu.
—¡Están cumpliendo órdenes ilegales!
El Pau mantingué el visor fix.
Un dels soldats de baix aixecà el fusell cap a una façana.
El sergent parlà gairebé en un xiuxiueig.
—Quiet.
La veu tornà a ressonar entre les parets de Via Laietana.
—¡Depongan las armas!
Silenci.
I finalment:
—¡Ríndanse!
La paraula reverberà carrer avall.
Després no se sentí res més.
El Pau recolzà la galta contra la culata.
Davant seu, els artillers dels VAMTAC continuaven movent lentament les metralladores.
La batalla encara no havia començat.
Però ja ningú podia fingir que allò era una operació policial.