La Banya d’Àfrica torna a acostar-se a una guerra de grans dimensions. Etiòpia combat una nova rebel·lió liderada pel Tigray mentre acusa Eritrea, el seu antic aliat, d’ajudar els insurgents i d’haver penetrat en territori etíop. Al darrere de tot hi ha una qüestió encara més perillosa: l’accés d’Etiòpia al mar Roig.
Per entendre què està passant cal mirar el mapa. Etiòpia és un gegant regional de més de 120 milions d’habitants, però no té costa. Al nord hi ha Eritrea i, més enllà, el mar Roig; a l’oest, el Sudan, immers en una guerra civil; al sud-est, Somàlia i Somaliland; i a l’altra banda del mar Roig hi ha el Iemen i una de les rutes marítimes més estratègiques del planeta.
És precisament aquí on ha tornat a esclatar una guerra que en realitat són diverses guerres superposades.
D’una banda, el govern etíop d’Abiy Ahmed torna a combatre les forces del Tigray i una nova coalició de grups rebels. De l’altra, les relacions entre Etiòpia i Eritrea s’han enfonsat fins al punt que Addis Abeba acusa Asmara d’envair el seu territori.
El més sorprenent és que fa només quatre anys Etiòpia i Eritrea lluitaven juntes contra el Tigray.
La guerra del Tigray: l’origen del conflicte actual
Entre 2020 i 2022 Etiòpia va viure una de les guerres més devastadores del món.
El conflicte va enfrontar el govern federal d’Abiy Ahmed amb el Front Popular d’Alliberament del Tigray, el TPLF, que durant dècades havia estat una de les forces polítiques dominants d’Etiòpia.
Quan Abiy va arribar al poder, la relació amb el TPLF es va deteriorar ràpidament. Les tensions entre Addis Abeba i Mekelle, capital del Tigray, van acabar transformant-se en guerra oberta el novembre de 2020.
I aquí va aparèixer Eritrea.
El president eritreu, Isaias Afwerki, mantenia una profunda enemistat amb el TPLF, derivada entre altres coses de la guerra entre Etiòpia i Eritrea de 1998-2000. Quan Abiy va atacar el Tigray, l’exèrcit eritreu va creuar la frontera i va combatre al costat de les forces federals etíops.
La guerra va ser brutal. Les estimacions sobre les víctimes varien enormement, però es parla de centenars de milers de morts directes i indirectes. També hi va haver denúncies generalitzades d’execucions, fam utilitzada com a arma, desplaçaments i violència sexual, amb acusacions contra múltiples actors, incloses les forces eritrees.
Finalment, el novembre de 2022, Addis Abeba i el TPLF van signar l’Acord de Pretoria.
Però hi havia un problema important: Eritrea no formava part de l’acord.
El govern eritreu havia contribuït decisivament a la guerra contra el TPLF, però Etiòpia va negociar la pau directament amb el seu enemic.
Aquí va començar a trencar-se l’aliança entre Abiy Ahmed i Isaias Afwerki.
Els antics aliats canvien de bàndol
Durant els anys següents, el Tigray també es va fragmentar políticament.
Però el setembre de 2026 la situació va fer un salt qualitatiu: el TPLF i sis altres grups armats van anunciar una coalició contra el govern d’Abiy Ahmed.
La nova aliança és extraordinàriament heterogènia. Inclou forces del Tigray però també grups amhara, oromo, afar i de Benishangul-Gumuz. Alguns d’aquests actors havien combatut en bàndols oposats durant l’anterior guerra.
El principal element que els uneix no és un projecte polític comú sinó l’oposició a Abiy Ahmed.
Això és també la seva principal debilitat: els diferents grups mantenen disputes territorials, ètniques i polítiques entre ells.
Però la guerra ha tornat.
Els combats s’han estès pel Tigray, Amhara i Afar. Les forces federals han utilitzat drons i han recuperat localitats estratègiques com Alamata, mentre els rebels han intentat controlar infraestructures, aeroports i carreteres. Les Nacions Unides ja han advertit del risc d’una nova catàstrofe humanitària i han destinat fons d’emergència a més de 200.000 persones afectades.
I ara Eritrea és l’enemic
Aquí apareix la gran paradoxa.
Eritrea, que entre 2020 i 2022 havia enviat tropes per ajudar Abiy contra el Tigray, és acusada ara pel mateix govern etíop d’ajudar els rebels.
Asmara ho nega.
Addis Abeba també acusa Sudan i Egipte de donar suport a l’oposició, acusacions que aquests països igualment rebutgen. Les relacions diplomàtiques entre Etiòpia i Eritrea ja s’han trencat i les dues ambaixades han estat tancades.
Però la crisi ja ha anat més enllà de les acusacions.
Etiòpia afirma que tropes eritrees van penetrar fins a 60 quilòmetres dins del seu territori. Eritrea ho nega, però testimonis independents han confirmat presència de forces eritrees al nord d’Etiòpia i ACLED ha registrat atacs etíops amb drons contra forces eritrees prop d’Adigrat.
La contraofensiva etíop ha recuperat diverses poblacions i, el 13 d’octubre, tropes federals van arribar fins a Zalambessa, pràcticament sobre la frontera eritrea.
Per tant, avui no podem dir que Eritrea hagi conquerit i consolidat una gran part d’Etiòpia.
El que tenim és una frontera extremadament inestable on forces eritrees, forces federals etíops, tigrayanes i altres milícies operen molt a prop les unes de les altres.
Què busca Eritrea?
El principal objectiu d’Asmara probablement no és conquerir Etiòpia.
Eritrea té només una fracció de la població etíop i difícilment podria sostenir una guerra d’ocupació contra un país tan gran.
El seu objectiu és molt més defensiu i geopolític: evitar que Etiòpia es converteixi en una potència capaç de dictar les condicions al mar Roig.
I aquí arribem al veritable problema.
Etiòpia va perdre la seva costa quan Eritrea es va independitzar el 1993.
Des d’aleshores depèn gairebé completament de ports estrangers, especialment Djibouti, per moure les seves importacions i exportacions.
Per a un país de més de 120 milions d’habitants i amb aspiracions de gran potència regional, això és una vulnerabilitat enorme.
Abiy Ahmed ho ha dit obertament: l’accés al mar és una qüestió existencial per Etiòpia.
Addis Abeba assegura que vol aconseguir-lo mitjançant negociació i acords pacífics. Però a Eritrea aquestes declaracions es veuen com una amenaça directa, especialment contra Assab, el gran port eritreu situat al sud del país.
Assab: la peça que pot canviar tota la guerra
Això no significa que Etiòpia vulgui reconquerir tota Eritrea.
No hi ha proves d’un pla d’aquest tipus.
Però sí que existeix una por molt concreta a Asmara: que Etiòpia intenti obtenir algun dia un corredor territorial fins a Assab, una base naval o una franja de territori que li proporcioni accés sobirà al mar Roig.
Aquesta distinció és fonamental.
Una cosa és tenir dret comercial d’utilització d’un port estranger, com ja pot fer Etiòpia a Djibouti.
Una altra de molt diferent és tenir territori propi fins al mar.
És aquest segon escenari el que Eritrea considera potencialment existencial.
Una guerra que podria incendiar tota la Banya d’Àfrica
El problema és que el conflicte no està aïllat.
A l’oest hi ha Sudan, immers en una guerra civil.
Egipte manté una disputa històrica amb Etiòpia per la gran presa del Nil Blau i observa amb preocupació el creixement del poder etíop.
Al sud hi ha Somàlia i Somaliland, on Addis Abeba també ha buscat acords per aconseguir accés al mar.
I davant de la costa eritrea hi ha el mar Roig, el Iemen i Bab el-Mandeb, una de les grans artèries del comerç mundial.
Eritrea, amb aproximadament mil quilòmetres de costa sobre el mar Roig, ha guanyat encara més importància estratègica enmig de les crisis d’Hormuz i del Iemen.
Per això una guerra Etiòpia-Eritrea podria acabar atraient indirectament altres potències regionals.
En quin punt estem?
De moment, Etiòpia no està intentant reconquerir Eritrea ni Eritrea sembla disposada a ocupar permanentment grans territoris etíops.
Però la situació és extraordinàriament perillosa.
La guerra civil etíop ha tornat.
Eritrea és acusada d’intervenir-hi.
Les forces dels dos països ja s’han enfrontat indirectament —i possiblement directament— a la zona fronterera.
Les relacions diplomàtiques estan trencades.
I al darrere hi ha una disputa estratègica que difícilment desapareixerà: Etiòpia vol una sortida segura al mar; Eritrea tem que Etiòpia acabi intentant obtenir-la a costa seva.
A curt termini, el més probable és que Addis Abeba intenti primer derrotar o fragmentar la coalició rebel i assegurar el Tigray abans d’obrir deliberadament una guerra convencional contra Eritrea.
Però si Eritrea continua intervenint, o si forces etíops arriben fins a la frontera i comencen a perseguir els rebels més enllà, el conflicte pot saltar fàcilment d’una guerra civil a una guerra entre estats.
I seria llavors quan apareixeria la gran pregunta.
¿S’aturaria Etiòpia a la frontera després de neutralitzar l’amenaça eritrea?
¿O aprofitaria una guerra ja oberta per resoldre d’una vegada la seva gran vulnerabilitat geopolítica i buscar una sortida al mar Roig?
Avui no podem afirmar que Addis Abeba hagi pres aquesta decisió.
Però Assab ja és l’elefant dins de l’habitació.
I mentre continuïn simultàniament la guerra del Tigray, la intervenció eritrea i la disputa per l’accés al mar, el risc que aquestes tres crisis acabin convertint-se en una única gran guerra regional continuarà creixent.