RELAT DE FICCIÓ. Aquest text forma part d’una narració inventada. Els esdeveniments que descriu no són una notícia ni una crònica de fets reals. Consulta tots els capítols de la novel·la →
19 de juliol, 03.55 h
Quan el van despertar, encara no eren les quatre del matí.
La llum del passadís va entrar de cop al dormitori quan algú va obrir la porta.
—Arriba. Todo el mundo arriba. Equipo completo.
Durant uns segons ningú no va entendre què passava. Hi hagué murmuris, algun renec i el soroll metàl·lic de les lliteres mentre els homes es llevaven a les palpentes. No era la primera vegada que feien una alarma nocturna, però aquella vegada alguna cosa era diferent.
Ningú no cridava.
Els sergents parlaven poc i anaven de pressa.
—Chaleco, casco, arma y mochila. Cinco minutos.
Ell es va vestir gairebé sense pensar. Pantalons, botes, guerrera. Es cordà l’armilla i comprovà les butxaques mentre un company li passava el casc.
—¿Qué coño pasa?
—Ni idea.
Al passadís ja hi havia homes armats avançant cap a les escales.
A l’armeria els esperaven les armes i la munició. Els soldats les recollien un darrere l’altre i continuaven cap al pati sense entretenir-se.
Quan hi arribà, va entendre que allò no era cap exercici.
La caserna del Bruc estava completament desperta.
Els focus il·luminaven el pati i desenes de vehicles ocupaven les zones de formació. VAMTAC, tot terrenys, furgons i camions s’alineaven amb els motors en marxa. Els mecànics es movien entre els vehicles fent les últimes comprovacions mentre els conductors revisaven pneumàtics, combustible i comunicacions.
L’olor de gasoil ho impregnava tot.
De tant en tant un motor accelerava i el soroll ressonava contra els edificis de la caserna.
Els soldats anaven arribant per grups i formaven davant dels vehicles que tenien assignats.
Ell buscà el número del seu grup.
—Aquí.
Un sergent assenyalà un dels camions.
—Vosotros, con la columna del centro.
—¿Adónde vamos?
El sergent el mirà un instant.
—Ahora os lo explicarán.
Cada vegada hi havia més homes al pati.
Un centenar aproximadament formaven la seva columna. Més enllà hi havia dos grups semblants preparant-se al costat d’altres vehicles.
Algú comentà que sortien tres columnes.
Una aniria cap a l’aeroport.
Una altra cap al complex dels Mossos d’Esquadra a Egara.
La tercera entraria al centre de Barcelona.
Aquesta era la seva.
Els oficials els feren formar.
Les converses s’apagaren.
Un comandament pujà sobre un petit desnivell davant dels homes. Darrere seu, els motors continuaven engegats.
—Ha llegado el momento.
Ningú no es mogué.
—Durante demasiado tiempo hemos visto cómo el Gobierno de Madrid ha llevado España a una situación insostenible. Corrupción, desorden, enfrentamiento y debilidad.
El soldat mirà els homes que tenia al costat.
Alguns escoltaven seriosos. Altres semblaven tan desconcertats com ell.
L’oficial continuà.
—Esta noche las Fuerzas Armadas han decidido actuar.
Aquelles paraules provocaren un murmuri.
—La operación se está desarrollando en todo el territorio nacional. No estamos solos. Las principales unidades están con nosotros y la Guardia Civil apoyará la operación.
Algú al seu darrere va xiuxiuejar:
—Joder…
L’oficial alçà una mica més la veu.
—No esperamos resistencia significativa. Nuestra misión es restaurar el orden y garantizar la continuidad de España.
Féu una pausa.
—Cumplid las órdenes de vuestros mandos y todo habrá terminado en pocas horas.
Aquella última frase quedà flotant sobre el pati.
Poques hores.
A ell li semblà gairebé tranquil·litzadora.
Els comandaments començaren a donar les instruccions específiques.
La seva columna avançaria fins a la plaça de Sant Jaume.
Objectiu: ocupar el Palau de la Generalitat.
Detenir el president.
Traslladar-lo a la caserna del Bruc.
Res més.
—Subid a los vehículos.
La formació es dissolgué.
Els homes començaren a pujar als camions i als VAMTAC. Portes que es tancaven, ordres curtes, motors que acceleraven.
Ell s’assegué al banc lateral del compartiment posterior d’un camió, amb el fusell entre les cames.
Davant seu, un dels seus companys somreia nerviós.
—Pues parece que va en serio.
Ningú no li contestà.
El vehicle es posà en moviment.
Quan travessaren les portes de la caserna, Barcelona continuava adormida.
El trajecte fou sorprenentment tranquil.
Els carrers estaven gairebé buits.
De tant en tant veien algun taxi, algun vehicle de repartiment o un cotxe solitari que disminuïa la velocitat quan veia passar la columna.
A través de l’obertura posterior del camió, el soldat observava les façanes desfilar.
Persianes baixades.
Semàfors canviant de color per a ningú.
Balcons foscos.
En algun punt van veure una patrulla policial a certa distància. El vehicle es mantingué apartat i no intentà acostar-se.
—¿Guardia Urbana?
—Mossos.
—Da igual.
Continuaren.
Ningú els barrà el pas.
Ningú disparà.
Ningú semblava disposat a oposar-se.
El discurs de l’oficial començava a semblar encertat.
Potser realment tot acabaria en poques hores.
Quan entraren a Via Laietana, ja eren molt a prop.
La plaça de Sant Jaume quedava a pocs minuts.
Llavors la columna reduí la velocitat.
—¿Qué pasa?
Els homes intentaren mirar cap endavant.
Un camió ocupava parcialment un dels carrils.
Estava mal aparcat, gairebé travessat.
El primer vehicle de la columna hagué d’obrir-se cap al costat contrari per superar-lo.
—Algún imbécil.
Algú rigué.
Els vehicles passaren un darrere l’altre.
Uns centenars de metres més endavant trobaren un segon camió.
Aquest ocupava l’altre costat de la calçada.
La columna tornà a maniobrar.
Ara ningú no rigué.
El soldat mirà el company que tenia davant.
—Esto está hecho aposta.
—¿Qué?
—Los camiones.
El vehicle avançà uns metres més.
I s’aturà.
Aquesta vegada completament.
Els soldats començaren a mirar-se.
Davant de la columna, ocupant tota l’amplada de Via Laietana, diversos camions d’escombraries havien estat col·locats transversalment.
No hi havia espai per passar.
Un sergent baixà d’un dels vehicles.
Després un oficial.
Alguns soldats començaren a baixar també.
El carrer estava buit.
No es veia ningú als portals.
Ningú als balcons.
Cap policia.
Res.
Només els motors de la columna ressonant entre les façanes.
El soldat mirà cap amunt.
Finestres.
Balcons.
Terrats.
De cop ja no li semblà que el carrer fos buit.
Li semblà que hi havia centenars de llocs des d’on algú podia estar observant-los.
—Volved al vehículo —ordenà un sergent.
Alguns homes començaren a retrocedir.
I llavors una veu esclatà enmig del carrer.
Amplificada.
Impossible saber d’on venia.
—¡Están rodeados!
Tothom s’aturà.
El soldat aixecà instintivament el fusell i mirà cap als edificis.
La veu continuà.
—¡Están cumpliendo órdenes ilegales!
Silenci.
Cap tret.
Cap moviment.
Només aquella veu.
—¡Depongan las armas!
El soldat mirà endavant.
Després enrere.
La columna ocupava centenars de metres de carrer.
Recordà els dos camions que acabaven de superar.
Un a cada costat.
Per primera vegada des que havien sortit del Bruc, sentí una punxada a l’estómac.
La veu tornà a ressonar entre les façanes.
—¡Ríndanse!
El soldat buscà el sergent amb la mirada.
Ningú semblava saber encara què havien de fer.
I aleshores ho comprengué.
No havien trobat una barricada.
Havien entrat dins d’una trampa.
I la trampa estava a punt de tancar-se.