Ucraïna va aprendre el 2022 que un centre de dades podia convertir-se en objectiu d’un míssil. El 2026, els atacs al Golf han demostrat que el problema s’estén també als grans núvols comercials. La infraestructura digital ja forma part del camp de batalla.
Quan pensem en infraestructura estratègica durant una guerra solem imaginar bases militars, aeroports, centrals elèctriques, refineries o ponts. Però cal començar a afegir un nou element a aquesta llista: els centres de dades.
La guerra d’Ucraïna en va donar una de les primeres advertències.
Microsoft afirma que un dels primers míssils russos disparats durant la invasió de 2022 va tenir com a objectiu un centre de dades del govern ucraïnès. Davant aquesta vulnerabilitat, Kíiv va accelerar el trasllat de dades i serveis públics cap al núvol, distribuint-los per centres situats en diferents països europeus.
La lògica era simple: un servidor que es troba físicament a Kíiv pot ser destruït; una administració digital replicada entre diversos països és molt més difícil d’eliminar.
Quatre anys després, les monarquies del Golf s’han trobat amb una variant del mateix problema.
Durant els combats de març de 2026, atacs amb drons van causar danys a instal·lacions d’Amazon Web Services als Emirats Àrabs Units i Bahrain. Mesos després, AWS encara no havia pogut recuperar completament una zona de servei als Emirats ni la seva infraestructura de Bahrain. Les interrupcions van afectar també serveis empresarials i financers.
El problema és especialment important per al Golf perquè països com els Emirats estan invertint enormes quantitats de diners per convertir-se en centres mundials d’intel·ligència artificial i computació.
Després dels atacs, Abu Dhabi ha començat a replantejar els seus projectes: menys concentració en enormes campus, més dispersió geogràfica, construccions reforçades i fins i tot instal·lacions parcialment subterrànies.
És pràcticament la mateixa lliçó que va aprendre Ucraïna.
Dispersar per sobreviure.
Però hi ha una complicació important. Un centre de dades d’Amazon, Microsoft o Google no és automàticament un objectiu militar.
Normalment és infraestructura civil.
El Comitè Internacional de la Creu Roja recorda que els centres dedicats a usos civils estan protegits pel dret internacional humanitari. Només si determinades instal·lacions contribueixen efectivament a operacions militars poden arribar a ser considerades objectius militars, i fins i tot aleshores continuen aplicant-se les obligacions de proporcionalitat i protecció dels civils.
Aquí apareix el gran problema de les guerres modernes.
El mateix núvol pot allotjar un banc, una administració pública, una empresa logística i sistemes utilitzats per unes forces armades.
La frontera entre infraestructura civil i militar es torna cada vegada més borrosa.
Durant el segle XX, protegir una economia significava defensar ports, fàbriques, ferrocarrils i centrals elèctriques.
Al segle XXI cal protegir també els llocs on s’emmagatzema i es processa la informació que fa funcionar tot això.
El núvol sembla intangible.
Però al final el núvol són edificis, servidors, fibra òptica i electricitat.
I tot això es pot atacar.