En una guerra, almenys en teoria, s’ataca allò que té valor militar: radars, bases, búnquers, centres de comandament, vaixells de guerra. Però en el conflicte contra l’Iran s’ha creuat una línia molt més fosca i absolutament il·legal: les dessaladores ja han entrat al punt de mira. Bahrain ha denunciat danys en una planta dessaladora després d’un atac iranià, mentre Teheran acusa Washington d’haver colpejat una instal·lació similar a Qeshm. És a dir: la infraestructura que dona aigua a la població civil ja no és intocable.
A Europa molta gent pensa en el Golf i veu petroli, gratacels i luxe. Però el veritable miracle de les monarquies del Golf no és el petroli: és l’aigua. Parlem de països amb grans nuclis urbans construïts en zones desèrtiques, amb pluviometria escassa i aqüífers insuficients. Sense dessalació, moltes d’aquestes ciutats simplement no podrien funcionar. En estats com Kuwait i Qatar, la dessalació cobreix fins a prop del 90% de les necessitats diàries d’aigua.
Això vol dir una cosa molt simple. Quan obres l’aixeta a Abu Dhabi, Doha o Manama, darrere no hi ha cap miracle: hi ha enormes plantes industrials que agafen aigua de mar, n’eliminen la sal, la tracten i la converteixen en aigua potable. Aquesta aigua no serveix només per omplir piscines o mantenir resorts de luxe. Serveix perquè milions de persones beguin, es dutxin, cuinin, netegin hospitals i mantinguin viva la vida urbana.
Per això atacar una dessaladora no és una simple acció contra una infraestructura més. És tocar l’artèria principal d’aquests països. Si una gran part d’aquest sistema quedés destruïda o paralitzada, l’impacte no seria només econòmic: seria directament humanitari. Les ciutats del Golf tenen reserves, però limitades. Alguns experts alerten que, si les grans plantes quedessin fora de servei, hi ha estats petits que podrien patir una crisi severa d’aigua potable en qüestió de dies.
I aquí hi ha la part més sinistra, que transcendeix la moralitat per endinsar-se en la pura violació del dret global. Destruir refineries castiga l’economia. Destruir ports castiga el comerç. Però colpejar dessaladores castiga la supervivència civil, i això constitueix un crim de guerra. El Dret Internacional Humanitari és inequívoc: l’Article 54 del Protocol Addicional I dels Convenis de Ginebra prohibeix de manera absoluta atacar, destruir o inutilitzar els béns indispensables per a la supervivència de la població civil, esmentant explícitament les instal·lacions d’aigua potable. És convertir l’aigua en arma de guerra. És dir a milions de persones que, encara que no siguin soldats, també formen part del camp de batalla, la qual cosa suposa una violació directa de l’Estatut de Roma i un salt estratègic cap a una guerra molt més bruta i fora de la llei.
A més, el context encara ho fa pitjor. Tot el Golf i bona part de l’Orient Mitjà ja pateixen un estrès hídric estructural, i el canvi climàtic empitjora la pressió sobre l’aigua, la calor extrema i la vulnerabilitat d’aquestes infraestructures costaneres. Atacar-les ara és atacar societats que ja viuen al límit ecològic.
La lliçó és clara: qui comença a bombardejar dessaladores està dient que aquesta guerra ja no va només de derrotar exèrcits. Va de fer inhabitable el territori de l’enemic i de sotmetre poblacions a la set. I això, dit pel seu nom, ja no és només terror estratègic; és un crim contra la població civil que les institucions internacionals tenen l’obligació de perseguir.
Deixa un comentari