Hi ha imatges que expliquen una època. Aquesta setmana n’hem vist una que potser quedarà com una de les fotografies simbòliques d’aquesta guerra: Donald Trump assegut al Despatx Oval mentre un grup de pastors evangelistes li imposen les mans i resen per ell. L’escena no és un rumor ni una manipulació: les imatges han circulat públicament i mostren líders religiosos pregant al voltant del president en plena escalada militar amb l’Iran.
No és només un gest espiritual. És un missatge polític.
En la tradició política nord-americana, la religió sempre ha tingut un paper públic molt més visible que a Europa. Però el que estem veient ara és una cosa diferent: el conflicte es comença a presentar com una causa moral, gairebé providencial. En alguns entorns mediàtics i religiosos propers al trumpisme, la tensió amb l’Iran es descriu en termes de “lluita entre el bé i el mal”, una narrativa que recorda inevitablement el llenguatge de les croades.
La història ens ensenya que aquest tipus de llenguatge té conseqüències. Quan una guerra es converteix en una “guerra justa” o sagrada, negociar passa a ser gairebé una traïció. L’enemic deixa de ser un adversari polític i es converteix en una encarnació del mal.
Aquesta retòrica tampoc és nova. Fa poc més de vint anys, el món va assistir a una altra guerra presentada com a inevitable: la invasió de l’Iraq el 2003. Durant mesos es va repetir una idea fins a convertir-la en dogma: Saddam Hussein posseïa armes de destrucció massiva. Aquelles armes mai no van aparèixer.
Avui el relat és diferent, però la mecànica és inquietantment familiar. El fantasma ja no són armes químiques o biològiques, sinó les armes nuclears iranianes. El missatge és clar: si no s’actua ara, demà serà massa tard.
És possible que el programa nuclear iranià sigui realment una amenaça. Però la història obliga a desconfiar quan la guerra es construeix sobre un relat absolut, sense espais grisos ni matisos.
També convé recordar una altra paradoxa del conflicte.
L’Iran és, sens dubte, un règim autoritari. És una teocràcia repressiva, amb eleccions limitades, persecució de dissidents i un sistema polític dominat per la Guàrdia Revolucionària i el clergat. Ningú amb un mínim d’honestedat pot presentar-lo com una democràcia.
Però també és cert que l’Iran està envoltat d’alguns dels règims menys democràtics del planeta. A l’altra banda del Golf hi ha monarquies absolutes on el poder es transmet per herència familiar; estats governats per dinasties que controlen la política, la riquesa i l’exèrcit sense cap mena de control popular.
Són règims feudals en plena era del petroli.
La diferència és que aquests règims operen amb avions de combat occidentals, compren armes a Washington o París i allotgen bases militars nord-americanes. Això els converteix en aliats.
Aquesta és la gran contradicció de la política internacional: la democràcia rarament és el criteri real de les aliances. El que importa són els interessos, l’energia i l’equilibri de poder.
Per això la imatge de Trump resant amb pastors evangelistes abans d’intensificar una guerra al Pròxim Orient és tan potent. No perquè la religió sigui un problema en si mateixa, sinó perquè transforma un conflicte geopolític complex en un relat simple: nosaltres contra el mal.
I quan la política internacional es redueix a aquesta lògica moral absoluta, la diplomàcia desapareix.
La història també ens ensenya una última lliçó: les croades sempre comencen amb discursos grandiloqüents… però rarament acaben com estava previst.
Deixa un comentari