Autor: Sergi Bas

Hi ha imatges que expliquen una època. Aquesta setmana n’hem vist una que potser quedarà com una de les fotografies simbòliques d’aquesta guerra: Donald Trump assegut al Despatx Oval mentre un grup de pastors evangelistes li imposen les mans i resen per ell. L’escena no és un rumor ni una manipulació: les imatges han circulat públicament i mostren líders religiosos pregant al voltant del president en plena escalada militar amb l’Iran.

No és només un gest espiritual. És un missatge polític.

En la tradició política nord-americana, la religió sempre ha tingut un paper públic molt més visible que a Europa. Però el que estem veient ara és una cosa diferent: el conflicte es comença a presentar com una causa moral, gairebé providencial. En alguns entorns mediàtics i religiosos propers al trumpisme, la tensió amb l’Iran es descriu en termes de “lluita entre el bé i el mal”, una narrativa que recorda inevitablement el llenguatge de les croades.

La història ens ensenya que aquest tipus de llenguatge té conseqüències. Quan una guerra es converteix en una “guerra justa” o sagrada, negociar passa a ser gairebé una traïció. L’enemic deixa de ser un adversari polític i es converteix en una encarnació del mal.

Aquesta retòrica tampoc és nova. Fa poc més de vint anys, el món va assistir a una altra guerra presentada com a inevitable: la invasió de l’Iraq el 2003. Durant mesos es va repetir una idea fins a convertir-la en dogma: Saddam Hussein posseïa armes de destrucció massiva. Aquelles armes mai no van aparèixer.

Avui el relat és diferent, però la mecànica és inquietantment familiar. El fantasma ja no són armes químiques o biològiques, sinó les armes nuclears iranianes. El missatge és clar: si no s’actua ara, demà serà massa tard.

És possible que el programa nuclear iranià sigui realment una amenaça. Però la història obliga a desconfiar quan la guerra es construeix sobre un relat absolut, sense espais grisos ni matisos.

També convé recordar una altra paradoxa del conflicte.

L’Iran és, sens dubte, un règim autoritari. És una teocràcia repressiva, amb eleccions limitades, persecució de dissidents i un sistema polític dominat per la Guàrdia Revolucionària i el clergat. Ningú amb un mínim d’honestedat pot presentar-lo com una democràcia.

Però també és cert que l’Iran està envoltat d’alguns dels règims menys democràtics del planeta. A l’altra banda del Golf hi ha monarquies absolutes on el poder es transmet per herència familiar; estats governats per dinasties que controlen la política, la riquesa i l’exèrcit sense cap mena de control popular.

Són règims feudals en plena era del petroli.

La diferència és que aquests règims operen amb avions de combat occidentals, compren armes a Washington o París i allotgen bases militars nord-americanes. Això els converteix en aliats.

Aquesta és la gran contradicció de la política internacional: la democràcia rarament és el criteri real de les aliances. El que importa són els interessos, l’energia i l’equilibri de poder.

Per això la imatge de Trump resant amb pastors evangelistes abans d’intensificar una guerra al Pròxim Orient és tan potent. No perquè la religió sigui un problema en si mateixa, sinó perquè transforma un conflicte geopolític complex en un relat simple: nosaltres contra el mal.

I quan la política internacional es redueix a aquesta lògica moral absoluta, la diplomàcia desapareix.

La història també ens ensenya una última lliçó: les croades sempre comencen amb discursos grandiloqüents… però rarament acaben com estava previst.

En una guerra, almenys en teoria, s’ataca allò que té valor militar: radars, bases, búnquers, centres de comandament, vaixells de guerra. Però en el conflicte contra l’Iran s’ha creuat una línia molt més fosca i absolutament il·legal: les dessaladores ja han entrat al punt de mira. Bahrain ha denunciat danys en una planta dessaladora després d’un atac iranià, mentre Teheran acusa Washington d’haver colpejat una instal·lació similar a Qeshm. És a dir: la infraestructura que dona aigua a la població civil ja no és intocable.

A Europa molta gent pensa en el Golf i veu petroli, gratacels i luxe. Però el veritable miracle de les monarquies del Golf no és el petroli: és l’aigua. Parlem de països amb grans nuclis urbans construïts en zones desèrtiques, amb pluviometria escassa i aqüífers insuficients. Sense dessalació, moltes d’aquestes ciutats simplement no podrien funcionar. En estats com Kuwait i Qatar, la dessalació cobreix fins a prop del 90% de les necessitats diàries d’aigua.

Això vol dir una cosa molt simple. Quan obres l’aixeta a Abu Dhabi, Doha o Manama, darrere no hi ha cap miracle: hi ha enormes plantes industrials que agafen aigua de mar, n’eliminen la sal, la tracten i la converteixen en aigua potable. Aquesta aigua no serveix només per omplir piscines o mantenir resorts de luxe. Serveix perquè milions de persones beguin, es dutxin, cuinin, netegin hospitals i mantinguin viva la vida urbana.

Per això atacar una dessaladora no és una simple acció contra una infraestructura més. És tocar l’artèria principal d’aquests països. Si una gran part d’aquest sistema quedés destruïda o paralitzada, l’impacte no seria només econòmic: seria directament humanitari. Les ciutats del Golf tenen reserves, però limitades. Alguns experts alerten que, si les grans plantes quedessin fora de servei, hi ha estats petits que podrien patir una crisi severa d’aigua potable en qüestió de dies.

I aquí hi ha la part més sinistra, que transcendeix la moralitat per endinsar-se en la pura violació del dret global. Destruir refineries castiga l’economia. Destruir ports castiga el comerç. Però colpejar dessaladores castiga la supervivència civil, i això constitueix un crim de guerra. El Dret Internacional Humanitari és inequívoc: l’Article 54 del Protocol Addicional I dels Convenis de Ginebra prohibeix de manera absoluta atacar, destruir o inutilitzar els béns indispensables per a la supervivència de la població civil, esmentant explícitament les instal·lacions d’aigua potable. És convertir l’aigua en arma de guerra. És dir a milions de persones que, encara que no siguin soldats, també formen part del camp de batalla, la qual cosa suposa una violació directa de l’Estatut de Roma i un salt estratègic cap a una guerra molt més bruta i fora de la llei.

A més, el context encara ho fa pitjor. Tot el Golf i bona part de l’Orient Mitjà ja pateixen un estrès hídric estructural, i el canvi climàtic empitjora la pressió sobre l’aigua, la calor extrema i la vulnerabilitat d’aquestes infraestructures costaneres. Atacar-les ara és atacar societats que ja viuen al límit ecològic.

La lliçó és clara: qui comença a bombardejar dessaladores està dient que aquesta guerra ja no va només de derrotar exèrcits. Va de fer inhabitable el territori de l’enemic i de sotmetre poblacions a la set. I això, dit pel seu nom, ja no és només terror estratègic; és un crim contra la població civil que les institucions internacionals tenen l’obligació de perseguir.